Que a la presidenta del Parlament de Catalunya se la citi i interrogui com a investigada en un tribunal per haver permès la votació de les conclusions d’una comissió d’estudi parlamentària posa molt alt el llistó, el llistó de l’esperpent i el ridícul màxim al que ha arribat la democràcia espanyola en la gestió del plet sobre la independència de Catalunya. I que això es justifiqui políticament i jurídicament pel fet que la matèria “estudiada” a la comissió del procés constituent era la independència i el referèndum ja és per nota. Precisament.

La dimensió de la catàstrofe -en termes democràtics- és tan gran que aquesta vegada sí que hi ha hagut líders espanyols que s'hi han pronunciat. No es estrany que Pablo Iglesias se n’hagi declarat “avergonyit” en la seva doble condició de “espanyol” i de “demòcrata”, la qual cosa, com no podia ser d’una altra manera, va encendre divendres la caverna piuladora contra ell i el seu rival -però amic- Íñigo Errejón, que tampoc va deixar de solidaritzar-se amb Carme Forcadell. Ara bé: no deu ser que de tot plegat n’estem fent un gra massa? Que els catalans i les catalanes podrien ser víctimes d'un atac de postveritat -continuat, i recurrent- però confusió, en fi, entre el desitjable i el practicable? O, per contra, que, com diria el president Carles Puigdemont, el punt al que s’ha arribat és de tal degradació de tot plegat que in-indé-indefectiblement cal referèndum o referèndum? Vegem-ho.

És cert que, com diu el portaveu de Ciutadans Carlos Carrizosa al Parlament de Catalunya es pot parlar de tot. Fins i tot de la independència -com remarca-. El que seria estrany és que en un parlament votat democràticament en el qual hi ha una majoria de partits independentistes (JxSí i la CUP), que donen suport a un govern independentista, no se'n parlés, d'independència. Ergo algun mecanisme no està prou greixat, i em temo que l'argument els ciutadans i companyia grinyola perquè falla la connexió inherent a tota democràcia, des del temps de l’Atenas de Pèricles, entre el parlar-raonar i el raonar-votar. Vet aquí el problema de fer passar bou (poder parlar de la independència) per bèstia grossa (en últim terrme, poder fer-la).

Sobre la independència es pot parlar, però sobre la independència no es pot votar i, fins i tot, pot ser delicte no ja fer-ho sinó permetre-ho. Però és que a més a més, el demos -poble o cos electoral-  català tampoc pot ser consultat sobre l’assumpte, sense que això obligui a res: si es fa, com en el cas d'Artur Mas, Joan Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs amb la consulta del 9-N, també és punible. A partir d'aquí, no cal ser un antisistema per fer-se una idea de com és de profund el dèficit democràtic de la democràcia espanyola. Una democràcia concreta, en un Estat concret en el qual no hi ha via d'expressió efectiva ni ganes que n'hi hagi per 2 milions de ciutadans (catalans i catalanes) que són partidaris de la independència i bastants més de que es posin les urnes per dirimir-ho.

La democràcia espanyola topa amb la legalitat neofranquista vigent: l'article 2 de la Constitució, irreformable en la reforma que estan pactant Rajoy i Susana Díaz 

La democràcia espanyola -en el marc legal de la qual s’exerceix ara com ara la democràcia catalana- té uns nivells acceptables d’isegoria: certament, tots els elegits tenen els dret a parlar en els parlaments (les assemblees) i tothom a tot arreu, i ara com ara, de parlar de tot. Però una cosa és poder dir, i l’altra poder fer: es pot dir de la independència, però no es pot fer la independència d’acord amb la “legalitat” vigent. Ergo la democràcia espanyola topa amb la “legalitat” vigent, i per ser exactes, i tractant-se de la qüestió territorial, amb la legalitat neofranquista vigent: l'article 2 de la Constitució, el de la "unitat indissoluble", irreformable en la propera reforma que Mariano Rajoy i Susana Díaz -mitjançant el tal Fernández de la gestora del PSOE- llegeixo a El País que ja estan pactant d’esquenes a Rivera i els seus garicanos i contra els podemites i els “separatistes”.

El govern del PP i  l’unionisme fan trampa quan diuen que Forcadell és igual que tot ciutadà (i ciutadana) espanyol davant la llei i, per això, no té "impunitat" -noteu com és condemnada verbalment, abans de ser jutjada i com es perverteix el concepte de "immunitat" parlamentària-. El ple dret  de Forcadell a materialitzar democràticament les seves aspiracions polítiques -en aquest cas la independència de Catalunya- és irrealitzable i, a més a més, punible. Es pot ser independentista, però en cap cas exercir aquesta condició política amb totes les conseqüències, i molt menys encara facilitar-ho com a responsable polític o públic. A la democràcia espanyola també li falla la isonomia dels grecs clàssics, més del que sembla.

En un marc en què el trumpisme-putinisme, el populisme atòmic, comença a marcar el ritme global, el referèndum català s’acabarà convertint en una (petita) esperança per a la humanitat

Així que del punt 46 del Memorial de Greuges del govern Puigdemont-Junqueras, és a dir, del referèndum, ni parlar-ne, ha dit de nou aquest dissabte la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría a Barcelona. La democràcia espanyola no només és capaç d’asseure a la banqueta dels acusats Forcadell, Mas, Puigdemont, Junqueras o Arrimadas, si s’escau: la democràcia espanyola està deixant de ser isegòrica. Hi ha coses, punts, sobre els quals, no es pot ni tan sols parlar.

Ho dic seriosament: Espanya (també) comença a necessitar el referèndum. El quadre clínic, democràticament parlant, comença a ser d’alt risc.  I en un marc en què el trumpisme-putinisme, el populisme atòmic, comença a marcar el ritme global, el referèndum català s’acabarà convertint en una (petita) esperança per a la humanitat.