L'independentisme hauria de boicotejar les eleccions del 21-D però no pot, perquè les ha de guanyar. Li sobren motius, per a la primera cosa. I a mesura que avança la "campanya" -així, entre cometes-, encara més. El grau de desvergonyiment amb què actuen els dirigents del Govern espanyol i els candidats del bloc "normalitzador", aquest que, amb tot l'aparell de l'Estat cobrint-li l'esquena, demana gent "normal" al capdavant de TV3 (Albiol) o que proclama que ha arribat l'hora de la gent "normal" (Arrimadas) no és per a menys. La segona cosa, mantenir l'hegemonia, no és un mer objectiu electoral: és gairebé un acte de reparació històrica després de l'atropellament del 155.

La línia que separa el normal de l'anomal depèn sempre de qui la marca, cert. Però passa que, a vegades, està massa clara, per molts esforços que es facin per esborrar-la o desplaçar-la. És normal participar en uns comicis convocats i controlats per qui t'ha ficat o et pot ficar a la presó o t'ha forçat o et forçarà a exiliar-te? Potser Junqueras i Puigdemont, els dos candidats amb més possibilitats d'obtenir o revalidar la presidència de Catalunya poden competir en igualtat de condicions amb la resta, un a la presó i l'altre en l'exili brussel·lès -si torna a Espanya serà detingut-? O és que potser les garanties democràtiques només són exigibles per als referèndums d'independència?

No li faltarien arguments, no, a l'independentisme, per fer-li un gran botifarra a les eleccions del 21-D. Per a això, podria utilitzar dues estratègies. Una, promoure l'abstenció pura i dura. L'altra, utilitzar la participació passiva: el vot blanc o nul. I en ambdós casos, podria guanyar les eleccions, encara que el seu resultat en escons, per incompareixença, fos zero. El que succeeix és que les circumstàncies, el terreny de joc en el qual es desenvolupa la campanya electoral i la mateixa votació, i es desenvoluparà la constitució del nou Parlament -si és que s'arriba a produir, el que no és del tot segur- revesteixen tal grau d'anormalitat que renunciar a les urnes seria la via directa al suïcidi. I, sens dubte, la rendició completa davant els "normalitzadors". Per aquest camí, per la via de la invisibilització i l'esborrament electoral del contrari, Arrimadas i Iceta segur que assolirien la presidència.

Rajoy ha trepitjat els drets del català "indepe" i del català "autonomista"

Els comicis del 21 de desembre no estan regulats per la llei electoral vigent, la LOREG, sinó sotmesos a la pràctica a l'article 155 de la Constitució, és a dir a un règim disciplinari de limitacions i restriccions de drets bàsics que qüestionen de soca-rel el seu caràcter democràtic. Per al Govern espanyol i l'unionisme això no va de democràcia, ni de vots, sinó d'unitat d'Espanya, que vol dir submissió-subjecció de Catalunya al (qüestionat) ordre estatal. El marc és tan evident que, per primera vegada en la història d'unes eleccions catalanes, el "normal" no és oferir més autogovern -recordeu aquells girs catalanistes del PP o aquelles promeses de Zapatero sobre l'Estatut?- sinó el contrari: el 155. Un programa en negatiu, de pura i dura supressió de l'autogovern, de durada indeterminada, i, en el millor dels casos, de tutela permanent de l'exercici de l'autonomia. Un "programa", que, a més, no només s'ha aplicat i complert sinó que està perfectament vigent i operatiu: des de la regulació de la terminologia de TV3 (la prohibició d'anomenar "president" o "consellers" al president i als consellers cessats) fins al trasllat forçós a l'Aragó de l'art de Sixena per ordre del ministre-conseller Méndez de Vigo.

Per primera vegada a la història d'unes eleccions catalanes, el "normal" no és oferir més autogovern sinó el contrari

Què és aquí el normal i l'anormal? Amb el plàcet de la Corona, el sí de l'oposició del PSOE i CS, i el suport dels grans poders econòmics, financers, i mediàtics, amb la judicatura, la policia i l'exèrcit disposats a fer el que fes falta, el president del Govern espanyol i líder del PP va dissoldre el Parlament, va convocar les eleccions del 21-D, i va intervenir i va suspendre l'autonomia malgrat que la declaració/proclamació i independència per part del Govern i la majoria independentista del Parlament ni va tenir cap efecte ni va moure a cap revolta ni de bon tros va desencadenar cap violència insurreccional.

El Consell de Garanties Estatutàries, òrgan poc sospitós de filoindependentisme, ha declarat inconstitucional el cessament del Govern per part del presidente del Govern espanyol. Rajoy va confiscar l'autonomia per impedir la no-independència. I per això, la solució final de Rajoy per avortar la República del 27 d'octubre no només ha trepitjat els drets democràtics del català "indepe" o simplement partidari d'un referèndum, sinó també del català "autonomista", a qui li han posat el ministre de l'Interior al capdavant dels Mossos d'Esquadra.

Manifestacio Brussel·les Puigdemont - Efe

Puigdemont en l'acte de Brussel·les / EFE

Per si hi havia algun dubte, la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, l'ha esvaït del tot: les eleccions a Catalunya s'han convocat perquè les guanyin els "constitucionalistes". Atenció: no s'han convocat perquè la ciutadania catalana decideixi qui ha de governar, sinó perquè les guanyin els que les convoquen. Pot haver, en la concepció de la ministra de l'exèrcit, una cosa més semblant a aquelles "eleccions" de la "democràcia orgànica" que se celebraven durant el franquisme? Ara bé: i si el "constitucionalisme" fracassa? El 21 de desembre, passi el que passi, i, especialment si els independentistes mantenen la majoria al Parlament, recordin el que ha dit Cospedal, perquè pot passar de tot. M. Rajoy dixit, que "el 155 sempre hi és".

Així que els independentistes no només han de comparèixer a les urnes el 21-D sinó que a més han de guanyar les eleccions. D'entrada, els independentistes fins i tot han de recuperar l'autonomia que li han furtat els "seus", els "constitucionalistes", al català "autonomista", la qual cosa és una paradoxa però també un imperatiu polític i moral. Però a més, han de recuperar la llibertat per a tothom, començant per aquests presos i exiliats que, sent candidats, no poden fer campanya amb normalitat. Aquest és el programa. I això, sense oblidar que després dels piolins amb les seves porres ara vénen els normalitzadors amb els seus somriures i balls.

El principal risc per a l'independentisme és la temptació de normalitzar la campanya més anormal reduint-la a una batalla partidista pel primer lloc entre ERC i JxCAT

El principal risc a què ha de fer front l'independentisme el 21-D és la temptació de normalitzar la campanya electoral més anormal que es recorda a l'Europa democràtica reduint-la a una batalla partidista pel primer lloc entre ERC i JxCAT. Ni aquesta era la intenció d'ERC en defensar les llistes separades per eixamplar la base de l'independentisme per l'esquerra i la dreta, ni tampoc la de JxCAT en defensar la llista unitària, l'esperit de la qual recull la candidatura apartidista i transversal del president. Tenen tot el dret a fer-ho, per descomptat. Però sabent que aprofundir aquesta fractura és l'objectiu final dels normalitzadors. No és problema de l'independentisme que, arribat el cas, Puigdemont o Junqueras, Junqueras o Puigdemont no poguessin prendre possessió de la presidència de la Generalitat malgrat ser elegits pel nou Parlament. És el Govern espanyol qui haurà de respondre davant del món del fet que aquesta situació perfectament descriptible en termes democràtics s'arribi a produir.

Aquesta setmana, l'independentisme ha carregat les piles amb la renúncia de Madrid a l'euroordre davant de la possible negativa de la justícia belga a lliurar Puigdemont o limitar els delictes pels quals pogués haver atorgat l'extradició. I ha omplert d'estelades els carrers de Brussel·les. Però una desmobilització provocada per la querella electoral podria ser letal per a les expectatives d'ERC i JxCAT, que són les de (gairebé) tot l'independentisme. L'independentisme haurà d'elegir entre la Catalunya "anormal" i la Catalunya normalitzada.