Fa cosa d'uns 15 anys, quan el procés de la successió de Jordi Pujol, al qual optaven el molt després president Artur Mas i el líder d'Unió, Josep A. Duran i Lleida, l'aleshores secretari general de Convergència, Pere Esteve, va tenir la gosadia de dir allò que "després de Pujol, Convergència". Esteve va marxar de la CDC en trànsit cap al masisme i va acabar sent conseller del primer tripartit amb la seva plataforma Associació Catalunya 2003, que es va integrar a ERC, fins a la seva inesperada mort a conseqüència d'un càncer. Esteve pretenia "empoderar" CDC com a organització política davant l'hiperlideratge del fundador, que, des del principi –d'aquí també la llegendària pugna entre Pujol i Miquel Roca– sempre la va concebre no com un partit sinó com una cosa molt més indefinida i, per tant, oberta, una mena de "moviment" en moviment, com el riu d'Heràclit. Encara que, a la pràctica, el "paller" sempre va pivotar sobre el "pal".

M'ha vingut a la memòria la figura d'Esteve pensant sobre el doble congrés que va celebrar CDC en el Fòrum de Barcelona el cap de setmana passat, primer per dissoldre's de fet com força política i després per (re)fundar-se com a Partit Demòcrata Català o el nom que finalment pugui adoptar amb permís de Castellà, primer, i del ministre de l'Interior, després. El conclave va començar malament i va acabar d'una manera estranya, amb un discurs ràpid del president Carles Puigdemont que poc va aclarir respecte a la seva relació amb el nou partit, encara que la formulació com a organització oberta també a ell li facilita el repte d'assumir el lideratge electoral, i un Artur Mas entre enutjat i confós. L'expresident, ara també de CDC, va haver de defensar durant la matinada, com qualsevol associat, la seva proposta de tàndem presidencial pensat per a ell mateix i la consellera Neus Munté.

Els "associats" del PDC van imposar el nom de la formació, que ni van votar Puigdemont ni Mas, ni tampoc Munté en primera opció, i la pressió dels "associats" ha derivat aquesta setmana en la retirada de la cursa per la direcció executiva de Jordi Turull i Germà Gordó. Després de Pujol va venir Mas i després de Mas CDC es va dissoldre perquè (re)naixés de la seva mort forçada (la confessió del fundador sobre els diners d'Andorra) un "partit d'associats". O, el que és el mateix, de bases empoderades que van esmenar el guió a l'exdirigència convergent en trànsit cap a no se sabia massa ben bé què, i potser per això, temptada de fer marxa enrere o de ressuscitar el mort sense que es notés gaire.

Si no es tracta d'una cosa així com una "cupvergència", com va ironitzar amb la seva lucidesa habitual l'amic Iu Forn, se li sembla bastant, en la seva arrencada inicial. Tantes ganes hi ha entre les bases d'aplicar de soca-rel el principi democràtic a la seva nova casa que fins i tot l'elecció del president o presidenta del consell nacional –la feminització de la cúpula amb el doble tàndem Mas-Munté i Pascal-Bonvehí és un fet– serà triada el cap de setmana que ve, com la resta de la direcció, en una competició oberta entre una altra parella noia-noi, en aquest cas una mica més clàssica però encara amb molt camí per davant: Carme Conesa, alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, i el conseller de Cultura, Santi Vila. De tarannà socialdemòcrata i socioliberal respectivament, però ambdós d'ordre, estan protagonitzant el més semblant a unes veritables primàries internes que es recorda per aquests verals. El que certifica que, com altres dirigents de l'ex-CDC, han entès a temps el missatge fonamental: els "convergents" ja no són "convergents", ara són "demòcrates", o, almenys volen ser-ho amb totes les conseqüències.

CDC ja no existeix i CDC ha deixat de ser (l'altra) excusa, a més d'Espanya, per no fer la independència

Demòcrates i, sens dubte, independentistes, fins i tot obertament republicans. El congrés del PDC ha completat la llarga marxa de l'autonomisme a l'independentisme de la vella CDC, que encara que sempre va ser el partit català amb més independentistes, davant d'una ERC a l'ombra del pujolisme i que no va ser doctrinalment independentista fins a mitjans dels noranta, i una extrema esquerra independentista testimonial, no es va atrevir a sortir de l'armari fins al congrés de Reus del 2012. Un conclave en el qual Mas, president de la Generalitat des de feia dos anys, va ser reconfirmat com a líder oficial i en el qual Oriol Pujol va ser batejat com a "hereu" del de sempre.

El cas és que l'escenari, com els temps, són altres, i per això, caldrà (re)formular les preguntes: Després de CDC, la independència? El que sembla clar és que ja es pot fer la independència sense CDC, perquè CDC ja no existeix. Si cal fer-la, serà o no serà (també) amb el PDC, però sens dubte CDC ja ha deixat de ser un interrogant en aquest horitzó de possibles obstacles interiors per saltar la paret.

Una altra cosa és, intueixo, que aviat podríem assistir a la desfilada dels que, fins fa una setmana, en el fons sempre van viure millor contra CDC. Dit en plata, no sé per què em sembla que ara sí, CDC, com també Artur Mas, ha deixat de ser l'excusa de molts, tant dels de dins, com, sobretot, dels de fora, per, arribat el cas, no fer la independència. CDC ja no existeix i CDC ha deixat de ser (l'altra) excusa, a més d'Espanya, per no fer la independència.