En la meva modesta condició de ciutadà de Catalunya i de votant al referèndum "il·legal" de l'1 d'octubre estic disposat a assumir que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ajorni durant un temps la declaració d'independència al ple de dimarts vinent al Parlament, com li demanen propis i no diguem estranys, uns per prudència, d'altres per raons tàctiques i encara estratègiques i molts altres per pur i simple acolloniment davant del descobriment (i mira que ho teníem advertit) que els piolins eren robocops armats fins a les dents i que Espanya no és Dinamarca; dic, i ho dic amb el màxim respecte, que estic disposat a assumir, fins i tot, que el president posposi sine die la DI (així, sense "U"), si és que es veu humanament incapaç de fer una altra cosa en l'actual escenari; és més: fins i tot acceptaria, insisteixo, en la meva condició de ciutadà i votant al referèndum de l'1-O, que Puigdemont renunciï a prendre cap decisió, que la traspassi o delegui en el vicepresident Oriol Junqueras o en qui sigui, i que se'n vagi a casa ipso facto, com va dir que faria quan va assumir el càrrec malgrat que no hagi complert del tot l'encàrrec; o, fins i tot, que convoqui noves eleccions, abans que ho faci Mariano Rajoy per decret -això del 155 continua sent molt complicat i a més és per a valents-. Tot això estic disposat a assumir i explicaré per què.

De la mateixa manera que, com va advertir David Hume, el sol no té per què tornar a sortir demà encara que tots pensem el contrari -totes les estrelles s'apaguen algun dia-, l'impossible és el que passa, Jacques Derrida dixit, i Catalunya, ja no bhi ha dubte, algun dia serà un país independent. Potser servidor no ho veurà, però haurà faltat molt poc. És més: dimarts passat juraria, que, en algun moment, va faltar poquíssim perquè la independència es proclamés en ple carrer. A les places de moltes ciutats i pobles o davant la prefectura de policia de Via Laietana a Barcelona, on durant tot el dia i part de la nit anterior es van concentrar espontàniament centenars de milers de persones. Les lleis de la història, encara que bastant més difícils de comprendre que les de la física quàntica -per això "la notícia", l'"esdeveniment", l'"inesperat"- gairebé sempre ens agafen amb el pas canviat, són inexorables. Quan la història entra per la porta, o per l'urna, algú o alguna cosa, o tot alhora, surten per la finestra: reis, prínceps, cabdills, gerros xinesos, règims, pastilles de sabó d'hotel, sistemes econòmics, metafísiques, plats bruts, vaixelles lluents, cultures, gossos, gats, veritats de fet i de raó, països sencers. L'Espanya coneguda en els últims 300 anys va sorgir d'un conflicte europeu i deixarà d'existir per un conflicte europeu. Si el del 1714 va ser una guerra d'hegemonies dinàstiques i militars en una Europa ascendent, el pròxim serà una guerra econòmica, fiscal i cultural que ja ha començat en una Europa decadent. Ha començat amb el Brexit i ha començat amb els 90 diputats de la ultradreta populista en el Bundestag després de la crisi dels refugiats i ha començat amb 2 milions llargs de ciutadans corrents de la pacífica Catalunya defensant urnes amb els seus cossos davant l'envit de la policia armada espanyola. Si en el seu deliri africanista Espanya arrasa Catalunya cavarà la seva pròpia tomba i obligarà Europa a córrer amb les despeses. Les turbulències desencadenades pel rescat grec seran una broma comparades amb el que pot suposar el rescat d'Espanya si l'actual govern de Madrid o el que li succeeixi persisteix a tractar el conflicte català mitjançant el xarop de bastó, sembrant el terror entre la gent i les empreses. Espanya no aguantarà si insisteix en fer espanyols a garrotades, qui ho havia de dir, un segle i escaig després d'aquell 98 que la va deixar a la cuneta de la història. El govern del PP ha respost a garrotades, amb l'ocupació policial del territori i el terrorisme econòmic a cop de decret ministerial al fracàs collit en l'intent d'avortar l'1-O, d'impedir que la gent votés sobre la independència, per segona vegada després del 9-N de 2014. En aquest escenari a la turca, que Catalunya deixi de representar el 20% del PIB espanyol no significarà que el de la resta de l'Estat augmenti en la mateixa proporció per moltes seus de bancs o empreses catalanes que s'hi deslocalitzin a toc de corneta. Ho evidencia el fet que les traslladades no se n'hagin anat precisament a Conca o ja hagin anunciat que se'n van per tornar el més aviat possible.

Si en el seu deliri africanista Espanya arrasa Catalunya cavarà la seva pròpia tomba i obligarà Europa a córrer amb les despeses

Aquest dissabte, el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, en una nova visita a la tropa expedicionària, perdó, als policies aquarterats a Catalunya (els ha prorrogat l'estada fins al 18 d'octubre), ha exigit a un pare que va portar al seu fill a l'1-O "que tingui la integritat de demanar perdó". L'home estava amb el nen diumenge passat al poliesportiu de Sant Julià de Ramis quan un guàrdia civil el va convèncer que marxés davant de la càrrega imminent contra els allà presents. Tot un gest d'humanitat, certament, en un centre de votació que va ser literalment arrasat pels agents armats -les imatges han donat la volta al món- i que, ves peron, no era altra que el lloc on havia de votar Puigdemont. El president va canviar d'idea, va votar a Cornellà de Terri, en adonar-se'n el seu equip, en plena carretera, que els estava seguint des de l'aire un helicòpter policial. Puigdemont va canviar de cotxe sota un pont per no anar a Sant Julià. La pregunta és: com hauria actuat aquest guàrdia civil homenatjat pel ministre si en comptes d'un pare amb un nen hagués tingut davant el president de la Generalitat? No costa gaire imaginar l'escena. Tot és possible quan, com va fer tres dies després el rei Felip, a qui només li va faltar sortir per TVE amb l'uniforme de capità general com va fer el seu pare el 23-F, es posa un president i el seu govern "fora de la democràcia i del dret". Quan se'l posa en ban. Quan es posa en estat d'excepció declarat o no, com és el cas, a tot un país, incloent -i això encara no ho han entès molts catalans- als del "no" i als que no volien referèndum. On éreu, mentre la gent, els "indepes" es jugaven el físic, amics demòcrates? De fet, aquesta escena que no va ser, gairebé de miracle, sí que es va produir i va ser la tònica dominant de la jornada almenys fins al migdia de diumenge en centenars de centres de votació en tota Catalunya. Centres de votació molt seleccionats: en realitat, el dispositiu policial de l'1-O va activar una operació militar en tota regla que havia tingut el seu assaig previ el dia 20 amb l'ocupació de seus de la Generalitat a Barcelona i la detenció de 15 alts càrrecs per part de la Guàrdia Civil. Cap a primera hora de la tarda, el risc de perdre del tot el control davant dels episodis de resistència popular en col·legis electorals i pobles sencers assetjats pels agents, així com els efectes de la circulació global de les imatges de la repressió, van obligar sens dubte el Govern espanyol a desaccelerar la resposta policial. En aquell moment, servidor era a un col·legi electoral en un institut de Sants, a Barcelona. L'ambient es podia tallar amb un ganivet quan algú va dir que estaven tancant la porta del pati pel qual s'accedia a les meses de votació perquè anava a entrar la policia. No va ser així. Però ningú no es va moure d'allà malgrat l'amenaça.

Sí, l'Estat espanyol va perdre per moments el control del seu territori l'1-O, malgrat haver doblat el nombre habitual dels seus efectius a Catalunya i haver posat sota el seu control els Mossos d'Esquadra -als que ara s'acusa d'abandó de funcions, mentre s'amaga que van tancar infinitat de col·legis, com havia ordenat el jutge, sense un sol incident, alhora que s'investiga al major Trapero per sedició; i el món s'en va adonar en viu i en directe, Zoido. La intensitat de la repressió contra gent que, segons la llei espanyola, simplement estaven dipositant en urnes sense valor papers sense cap valor jurídic, ja que el referèndum era "il·legal" -com fa constar a les diligències obertes el jutge de Barcelona que investiga els fets-, i la sorpresa de les forces policials i els seus responsables directes davant de la fermesa amb què els va respondre la ciutadania, van fer miques l'escàs prestigi democràtic d'Espanya a l'escenari europeu i global i van fulminar el tòpic del català caguetes.

Rajoy ha perdut per golejada la batalla per legitimar la repressió de l'1-O; d'aquí els lamentables esforços per convertir les víctimes en botxins

Rajoy va perdre per golejada l'1 d'octubre la batalla del relat davant l'independentisme per la pretensió de donar legitimitat moral i democràtica a la repressió d'un acte polític sense cap validesa jurídica. Això explica que el president del govern espanyol recorregués al Rei en persona el dia en què la protesta va tornar als carrers amb la ferida encara molt oberta, dimarts passat. I d'aquí els esforços lamentables, gairebé més agosarats en la premsa amiga que entre els dirigents del govern i del PP, per convertir les víctimes -els ferits i contusionats- en botxins. Es tractava -i es tracta- de llançar tota la terra que sigui possible sobre els fets, sobre la vergonya de l'atac porra a mà contra gent indefensa, contra dos milions de persones tractades com a delinqüents amb advertència a tots els altres. Llançar terra sobre la veritat incòmoda, per transparent que aquesta sigui: una cosa que, per desgràcia, l'Espanya més negra i miserable ha fet massa vegades al llarg de la història.

Voleu fer passar per diàleg el que enteneu com a rendició pura i dura. Però estic disposat a assumir tot el que deia al principi, com a ciutadà de Catalunya i com a votant en el referèndum "il·legal" de l'1 d'octubre. Contra el que li he comentat aquest dissabte a un amic i mestre que m'ha trucat per preguntar-me si això de l'EFTA és seriós (l'ingrés de Catalunya a l'Acord Europeu de Lliure Comerç amb els britànics, els nòrdics i els suïssos com a alternativa a la Unió Europea), assumeixo, si així ho decideix el president, el Govern i el Parlament, que la DI es posposi i es faci efectiva més endavant. El que no accepto és demanar perdó pel que heu fet, Zoido. Ho ha vist tothom el que heu fet a Catalunya, Zoido. I ho celebrareu aquest diumenge a Barcelona amb un desfile de la victoria pagat, també, amb els diners de tots els catalans.

El savi Tzvetan Todorov va escriure: "Els bàrbars són aquells que neguen la plena humanitat dels altres. Això no vol dir que realment no sàpiguen que la seva naturalesa és humana, ni que ho oblidin, sinó que es comporten com si els altres no fossin humans, o no ho fossin del tot".