Els catalans són, majoritàriament, gent tan pactista —ho va detectar i definir millor que ningú Vicens Vives fa una eternitat— que fins i tot en aquesta hora tremenda els fa patir la constitucionalitat o no constitucionalitat de les mesures dictades per Mariano Rajoy al Senat del Regne d'Espanya a fi de legitimar la (re)ocupació de Catalunya a l'empara del famós article 155 de la Constitució. I esclar que tot és un frau de llei! El que passa, i de seguida m'explicaré, és que el sobiranisme/independentisme ha confós una mesetària baralla a garrotades amb una partida d'escacs en una terrassa mediterrània.

Aquestes disposicions '"d'ordeno y mando" aprovades aquest dissabte pel Consell de Ministres només seran votades per tres dels 24 senadors catalans —cap d'ells elegits directament a les urnes, sinó per la quota del Parlament— i entre els quals el socialista José Montilla. Jo li proposo a l'expresident que, en comptes d'anar divendres al ple del Senat per aprovar la intervenció de l'autonomia catalana vagi a visitar Jordi Sànchez, a qui segur que coneix prou bé, a la presó de Soto del Real. El president de l'ANC dorm allà des de dilluns, com el seu homòleg d'Òmnium, Jordi Cuixart, perquè, com molt bé sap el president Montilla, que també ha estat ministre, el poder judicial té ordres directes de la Moncloa i mànega amplíssima, com els camps de Castella, per castigar aquests catalans que han plantat cara al "Estado de deshecho" en què s'ha convertit la democràcia espanyola.

En aquesta hora vergonyant, el que hauria de pensar el sobiranisme/independentisme és com respondre al que, objectivament i en paraules del president Puigdemont, constitueix el pitjor atac a l'autogovern català perpetrat des de la supressió de la Generalitat després de la conquesta de Barcelona per les tropes de Franco el 1939: cessament del Govern en ple i assumpció del comandament a totes les conselleries i departaments de la Generalitat, retirada al president de la potestat exclusiva de convocar eleccions i suspensió parcial i tutela de l'activitat de la Cambra catalana. Ni els magistrats del Tribunal Constitucional que van podar l'ànima de l'Estatut del 2006 van somiar que es podria arribar tan lluny.

Fixat el sostre estatutari mitjançant el cop constitucional del TC en el 2010 que va dinamitar el pacte de la transició, el cop de Rajoy del 2017 remata la feina ara, reconduint per la força la naturalesa política de l'autonomia catalana, clau de volta de tot el sistema espanyol de distribució territorial del poder, al mer estadi administratiu. Tampoc els que van dissenyar la Loapa —la llei d'harmonització autonòmica— després del cop d'Estat de Tejero del 23 de febrer de 1981, llavors governava el PSOE de Felipe, van pensar que seria tan fàcil trencar-li les cames a l'autonomia catalana. Em temo que dissabte que ve, no ja Múrcia o la Rioja, sinó la Diputació Provincial de Conca tindrà més autonomia real que la Generalitat de Catalunya. En això consistirà a partir d'ara l'especificitat del "fet diferencial català".

Els que van dissenyar la Loapa mai no van pensar que fos tan fàcil trencar-li les cames a l'autonomia catalana

El sobiranisme/independentisme ha tornat a equivocar-se en mesurar l'abast de l'aplicació del 155. Rajoy ha resolt les dificultats que comportava aquesta inèdita via de disciplinament de la Catalunya "indepe" saltant la cada vegada més ensorrada paret constitucional mitjançant l'aznarià "ordeno y mando". Va succeir el mateix amb la violència policial en l'1-O. I fins i tot en el cas de l'empresonament de Sànchez i Cuixart. Encara que sempre hi haurà a totes les cases qui defensi el com pitjor millor, el sobiranisme/independentisme, i fins i tot una part de la dolençosa tercera via, es va equivocar en pensar que l'Estat espanyol de cap manera no impediria per la força bruta el referèndum. Que els piolins només havien vingut a espantar la bona gent "indepe". Va encertar, en canvi, pel que es refereix a l'escàndol democràtic davant del món una vegada comptades les "baixes" —els 1.000 contusionats—, però només davant del "món" que encara creu en la democràcia en un "món" que comença a ser una veritable ruïna democràtica. Aquest escenari explica, mals temps per a la lírica, l'infame sacrifici de Catalunya  oficiat pels capitostos de la UE aquest divendres a la cerimònia del premi Princesa d'Astúries de la Concòrdia davant del Rei i Rajoy. Tajani, Juncker, i Tusk embolicats amb la rojigualda; com ha dit amb amargor Lluís Llach, "Europa ens ha enviat un neofatxa, un cínic corrupte i un sac de remordiments". I Angela Merkel els ha pagat el bitllet.

Us imagineu Arrimadas presidenta de la Generalitat per incompareixença de l'independentisme en unes eleccions convocades per Rajoy?

S'equivocarà Carles Puigdemont si promou la declaració i la proclamació de la independència com a resposta al 155? És altament probable si aquesta és només l'única resposta. Un moviment d'aquest tipus donarà sens dubte compliment al mandat popular —l'1 d'octubre, els únics que van impedir de votar als del "no" van ser els policies i els guàrdies civils, no s'oblidi—. Però franquejarà la porta de la Generalitat al govern de Madrid i permetrà a Rajoy culminar el cop a l'autogovern mitjançant el redisseny del mapa polític català postreferèndum amb la convocatòria il·legal —Esclar!— de les pròximes eleccions al Parlament. L'activació de la Declaració d'Independència, en fi, permetrà no només el cessament de Puigdemont i tot el seu govern sinó que molt probablement —i a hores d'ara el dubte ofèn, ho sento— el conduirà directament a la presó. Per això, només se m'ocorre una manera de torçar aquest carro, de parar o aminorar el cop: acompanyar la declaració/proclamació de la convocatòria d'eleccions al Parlament. Tot tornarà a quedar obert —en tots els sentits possibles—. Us imagineu Arrimadas presidenta de la Generalitat per incompareixença de l'independentisme a les urnes en senyal de protesta davant unes eleccions convocades per Rajoy? I si Rajoy també les suspèn pel seu previsible caràcter "constituent", al sobiranisme/independentisme només li quedarà ja tornar a les casernes d'hivern o posar-se en mans de la gent. Amb totes les conseqüències. D'aquesta bona gent "indepe" que l'1 d'octubre va trencar el manual, i la caricatura, del català pactista. Declari, proclami, i convoqui, president. Com abans millor.