"Sense cap mena de complex ni exarcebació". Així promet actuar el fiscal general de l'Estat en tot el relatiu al referèndum anunciat per a l'1-O pel govern de Catalunya. No es descarta -i vet aquí la novetat- que aquestes actuacions incloguin els voluntaris, és a dir els ciutadans i ciutadanes que lliurement vulguin participar com a agents electorals de la Generalitat al dispositiu de la votació, com succeeix en totes les convocatòries electorals. Si això fos una guerra -que ho és- diríem que el fiscal general de l'Estat, i el Govern que el va nomenar, ha començat a amenaçar la població civil. Als voluntaris. Al meu veí. Al meu amic. A la meva família. Aquest senyor està criminalitzant la meva gent i la gent que vol votar. Aquests ciutadans i ciutadanes que, tan aviat com va transcendir l'amenaça, van respondre a José Manuel Maza que no se n'estigui, que s'hi posi com més aviat millor.

Però succeeix que aquest mateix senyor està inhabilitat democràticament per al càrrec pel Congrés dels Diputats -màxim òrgan de representació de la "sobirania nacional", segons ens recorda una vegada i una altra el Govern que el sosté- des del 16 de maig passat, quan va ser reprovat per "ingerències" en investigacions per corrupció que, oh casualitat, afecten el PP, el cas Lezo entre elles. Juntament amb ell van ser reprovats el seu subordinat, el ja exfiscal anticorrupció Manuel Moix, i el ministre de Justícia i per això notari major del Regne, Rafael Catalá. En una democràcia normal, tots ells haurien dimitit o haurien estat cessats ipso facto, però succeeix que Espanya mai no ha acabat de ser una democràcia normal  A Espanya més aviat li tremolen les cames quan se la sotmet al test democràtic. I s'acumulen els indicis que aguantarà molt malament la prova d'estrès democràtic del referèndum català. Per molt que Mariano Rajoy -declaració davant de l'Audiència Nacional per Gürtel el proper 26 de juliol mitjançant- hagi convençut Emmanuel Macron que Espanya continua sent una i no 51.

S'acumulen els indicis que Espanya aguantarà molt malament la prova d'estrès democràtic del referèndum català

Aquest dilluns farà 30 anys, l'organització terrorista ETA va perpetrar el seu atemptat mortal més sanguinari. 21 persones van morir i unes altres 45 van resultar ferides com a conseqüència de l'explosió de la bomba de 200 quilos dipositada al maleter d'un Ford Serra situat a l'aparcament del centre comercial Hipercor, a la Meridiana de Barcelona. Conec gent que vivia al voltant a qui la brutal acció els va canviar la cara per sempre. Aquest atemptat marca el punt més alt de la desraó d'ETA, quan la població civil, els ciutadans corrents, les víctimes, vostè i el meu amic que el van viure de prop es van convertir -ens vam convertir- en objectius "indeterminats" del terror. ETA es va alliberar a Hipercor de qualsevol escrúpol si és que una vegada instal·lada en l'espiral de l'acció-reacció en va allotjar algun.

L'atemptat d'Hipercor va canviar moltes coses, entre elles, el corrent de simpatia cap al món de Batasuna i, en general, la causa de l'independentisme basc (HB havia aconseguit prop de 40.000 vots en les eleccions europees d'aquell mateix any de 1987). I va precipitar el lent final de l'organització Terra Lliure, dissolta el 1991 després d'un intens setge policial. En els atemptats que va cometre van morir 5 persones, 4 d'elles militants del grup. Hipercor, en fi, va posar al molt minoritari i majoritàriament pacífic independentisme català d'aquells anys en el punt de mira de l'aparell polític-judicial de l'Estat (Operació Garzón en vigílies dels Jocs Olímpics de Barcelona 92).

Són les urnes, no les pistoles, o les bombes el que tem Espanya 30 anys després d'Hipercor

El terrorisme d'ETA va funcionar durant molt temps com a inhibidor de l'independentisme català. I fins i tot ben avançats els anys noranta, quan l'ERC de Colom i després de Carod i Puigcercós van aixecar l'estelada, l'independentisme va ser més testimonial que políticament operatiu, tot i la seva creixent normalització. El que constitueix la diferència fonamental amb el moment present: ara, l'independentisme, pacífic, transversal i democràtic no és només el corrent principal del paisatge polític i sociològic català sinó que constitueix el principal desafiament a l'statu quo espanyol. Són les urnes, no les pistoles, o les bombes com la d'Hipercor, el que tem Espanya 30 anys després i especialment a Catalunya. Les tem tant com per arribar a l'extrem de denegar una reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya, com acaba de fer el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, perquè en el context del procés i el referèndum anunciat, no es fia, literalment, del conseller Jordi Jané, autèntic arquetip del convergent tranquil de tota la vida. I, el que és més greu, prescindint del fet que Catalunya està en alerta 4, feliçment ja no per ETA, retirada de l'escena fa 6 anys, sinó per l'amenaça del gihadisme assassí.

Que potser l'Estat espanyol està deixant a la seva sort Catalunya, a diferència del País Basc, davant de l'amenaça gihadista?

La negativa de Zoido a reunir l'òrgan de coordinació entre les policies espanyola i catalana se suma a la del ministeri d'Hisenda, que aquesta mateixa setmana ha denegat l'ampliació de la plantilla dels Mossos consignada als pressupostos de la Generalitat. Dels 500 efectius previstos pel Govern, Montoro només n'autoritza 50. En canvi, el lehendakari Iñigo Urkullu ha tingut més sort en els seus tractes amb el Ministeri de la seguretat "nacional". Per a Madrid, com han canviat les coses des dels temps d'Hipercor, l'Ertzaintza, a diferència del que passa amb els Mossos d'Esquadra, ha deixat definitivament de ser una policia sota sospita. Tant, que el ministre reuneix sense més problema la Junta de Seguretat del País Basc i l'Ertzaintza podrà accedir a les bases de dades europees sense el filtre de l'Estat espanyol. Recorden la tempesta que es va abatre sobre Josep-Lluís Carod-Rovira quan, pel que sembla, va intentar negociar una treva d'ETA per a Catalunya? Que potser l'Estat espanyol està ara deixant a la seva sort Catalunya, a diferència del País Basc, davant de l'amenaça gihadista?

Com que Madrid no es fia dels Mossos, s'entén per què Cospedal porta tota la cúpula de l'Exèrcit a Barcelona

Urkullu, per cert, assistirà aquest dilluns a Barcelona als actes en record de les víctimes d'Hipercor als quals també acudirà la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i on coincidiran, òbviament, amb el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.  Com que Madrid no es fia dels Mossos, s'entén ara per què la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, porta també aquest dilluns a tota la cúpula de l'Exèrcit a Barcelona. Seran tretze tinents generals i dos generals, els que assistiran a la reunió del Consell Superior de l'Exèrcit. Dic jo que deu ser perque reforcin la guàrdia o així, oi? Ja ho diu Maza, el fiscal de tots a l'Espanya de tots: "Sense cap tipus de complex ni exacerbació".