"Aquest judici també és democràcia". Per als que encara dubtaven del caràcter polític del judici del 9-N, vet aquí ni més ni menys que la conclusió del fiscal, Emilio Sánchez-Ulled, en el seu informe final. O, en paral·lel, la del ministre de Cultura i portaveu del Govern d'Espanya, Íñigo Méndez de Vigo, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres de cada divendres i quan el judici ni tan sols no havia acabat: "A Espanya la justícia és independent". Al ministre només li va faltar avançar el sentit de la sentència, com va fer en portada un diari de la caverna després de la primera sessió de la vista oral al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Comptat i debatut, poc o res més cal dir sobre les motivacions i objectius de fons de l'acció penal contra l'expresident Artur Mas i les seves exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, per l'anomenat "procés participatiu" o consulta alternativa del 9 de novembre del 2014. Ho sap tothom, els més de 40.000 ciutadans partidaris de la independència que es van concentrar dilluns a les portes del tribunal, i els que estan obertament en contra que tal hipòtesi arribi a port. Es tracta de motivacions i objectius purament polítics, i, per ser exactes, de mala política, de política matussera i vergonyant, de política del "i jo més", impròpia d'un Estat i una democràcia que es consideren seriosos. Sentint el fiscal, semblava que només li faltés dir: "Senyor Mas, jo sóc un empleat (del govern de Madrid)".

Al fiscal del judici del 9-N només li va faltar dir: "Senyor Mas, jo sóc un empleat (del govern de Madrid)"

Sánchez-Ulled, en la seva defensa (!), perquè, vet aquí la paradoxa, el seu informe final va ser això, pura i dura defensa de la seva actuació davant de les evidents dificultats per justificar-la, va plantejar una falsa antinòmia, una dicotomia-trampa: "No es pot contraposar -va dir, dirigint-se a Mas- democràcia i Estat de dret". En aparença, i d'acord amb la teoria liberal clàssica, no hi ha democràcia sense Estat de dret, ni Estat de dret sense democràcia. L'un és condició de possibilitat de l'altra i a l'inrevés. Però a la pràctica existeixen estats de dret que tenen molt poc de democràtics i democràcies on l'Estat de dret s'entén a les ordres del que la seva excel·lència ordeni. Potser no és la Rússia de Putin una democràcia i un Estat de dret? I potser no és aquest el model de Trump per als Estats Units? Què diria avui Alexis de Tocqueville si hagués d'escriure La democràcia a Amèrica, part II? Amb proclamar que un és una democràcia i un Estat de dret com qui més no n'hi ha prou. La democràcia es demostra votant, i jutjant. Cal demostrar-la, encara que faci mal i fereixi orgulls. I per això no sorprèn, per exemple, que Espanya ocupi la sisena posició per la cua, només per davant d'Itàlia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia i Bulgària, en l'informe de 2016 de la Comissió Europea sobre la percepció social de la independència judicial. En independència judicial, Espanya té moltíssim per demostrar i fer-se perdonar.

No sorprèn que Espanya ocupi la sisena posició per la cua d'Europa en independència judicial

La democràcia, i l'Estat de dret, són una conquesta de cada dia. I en estats de tradició autoritària o de feble tradició democràtica, com és el cas d'Espanya, l'esforç ha de ser especialment intens. Això és el que ha evidenciat el judici del 9-N, amb representants públics asseguts al banc dels acusats, ni més ni menys que un expresident de la Generalitat i dos responsables del seu govern, pel fet d'haver permès que la ciutadania expressés amb urna pel mig, encara que sense conseqüències jurídico-polítiques, la seva opinió sobre com hauria de ser la relació Catalunya-Espanya. Fins aquí -i ho subratllo-, això encaixa sense cap gènere de dubtes en el marc del que comunament s'entén per democràcia, l'Estat de dret, la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya. O és que potser els 2,3 milions de persones que van participar en el 9-N pretenien alguna altra cosa que expressar la seva opinió lliurement? No es tracta d'un dret fonamental?

A la pràctica, el Tribunal Constitucional va ser activat per suspendre l'exercici de la llibertat d'expressió a Catalunya, aquest dret que hauria d'haver protegit, tal com va ser activat per fulminar l'Estatut prescindint de les cambres que el van validar i del poble que el va referendar. I, una vegada la consulta del 9-N es va engegar, una vegada milions de persones van exercir el dret a expressar lliurement la seva opinió, es va començar a preparar l'actuació penal mitjançant la Fiscalia contra qui havia emparat l'exercici d'aquest dret: Mas i el seu Govern.

El Tribunal Constitucional va ser activat per suspendre el dret a la llibertat d'expressió a Catalunya el 9-N

Esclar que el 9-N encaixava en la democràcia i en les lleis de l'Estat de dret. Amb el que no casava era amb la voluntat i la capacitat de Mariano Rajoy per fer front a un conflicte que és polític, no judicial. "Ni vull, ni puc". D'aquí la "defensa" de la seva pròpia actuació professional que va fer el fiscal Sánchez-Ulled. I per la mateixa raó, l'expresident Mas va poder afirmar davant del tribunal que ell no va desobeir el TC -que no podia fer cap altra cosa que emetre ordres vagues i imprecises sobre la consulta-, sinó que va plantar cara, políticament, al govern del PP. I per això mateix també aquell dia 2,3 milions de persones van exercir la llibertat d'expressió sense que es trenqués ni un plat.

El fiscal i els jutges del 9-N haurien de declarar-se en vaga o emetre una no-sentència. Seria el més coherent amb l'opinió que tenia el govern de Rajoy de la consulta del 9-N fins a la mateixa vigília. Ho recordeu? Aquell succedani, aquella consulta de costellada, aquells hilillos de democràcia i Estat de dret.