La polèmica artificial del 12-O a Catalunya, derivada de l'acció de protesta d'alguns ajuntaments, fins i tot judicialitzada per l'Estat a falta d'altres objectius realment importants, amaga, i no és pas casual, l'inici dels judicis estel·lars per corrupció. I a falta d'un, dos: Gürtel-I Época i les Black. Corrupció pública i corrupció privada, tot en centres neuràlgics del Partit Popular: el mateix partit i l'entitat creditícia que considerava seva i, per tant, símbol de l'Estat.

Són aquests judicis tota una bateria de torpedes a la línia de flotació de la nau de la democràcia, i els autodenominats demòcrates en funcions i/o en posició d'abstenció, sense donar-se'n per assabentats. Així doncs, la polèmica perquè alguns ajuntaments obrin les portes el dia de la Hispanitat és una pura cortina de fum. 

El tema de fons, el que es vol tapar, és que el partit del govern central està assegut a la banqueta dels acusats com a responsable civil a títol lucratiu; és a dir, per haver-se lucrat amb tota una estructura de comissions il·legals, de la qual n'hem vist els power points fins i tot. Si per aquesta tongada de delictes el PP només està cridat al procés en tal condició, és perquè encara no existia aleshores la responsabilitat penal dels partits polítics, responsabilitat en la qual ha incorregut, en un altre procés, per haver presumptament esborrat els ordinadors de Bárcenas. I l'altre tema de fons és que els polítics que eren consellers de Caja Madrid/Bankia, en la seva majoria vinculats al Partit Popular, estaven milionàriament apressebrats amb fons ocults de l'entitat, tan ocults, que eren més que opacs, eren black totals

Pel poc que portem vist fins ara, pinta malament pel PP i pels seus interessos. En el cas Gürtel, on tres dels seus tresorers estaven imputats i han estat exclosos per greus malalties, els contractistes privats (dir-los empresaris resulta injuriosament inexacte) han començat a cantar, a cantar ària rere ària. A diferència dels bons delinqüents que saben que, si tenen mala sort, el marró se l'han de menjar (un altre dia serà un altre), el delinqüent de coll blanc és tan cobdiciós com covard. Un cop atrapat li entra la xerrameca infinita, tot per pidolar una sentència atenuada, i més si torna els diners apalancats. Fins al 1900 les execucions eren públiques i els pares duien els fills davant el patíbul i els ventaven un calbot; així creien que feien pedagogia. Ara caldria la retransmissió en directe, com al seu dia feia l'americana Court TV, en horari familiar. Veurien, els nens també que ben poc glamurós és no tenir vergonya i, davant de tothom, haver-se d'arrossegar per demanar clemència. Resulten tan patètics que no els voldrien al sindicat de xoriços: no són de fiar.

Cap caravel·la pot amagar l'engrut enquistat en aquestes llargues acaballes del règim

No menys espectacular està resultant el judici de les targetes black. Per cert, se celebra en una sala contigua a la del cas Gürtel, a l'Audiència Nacional. Les mentides en el sentit que les targetes no eren una retribució, sinó despeses de representació -disposaven d'una altra targeta, legal, l'habitual dels alts càrrecs de les empreses, que sí que era de representació- ha esclatat a la cara dels rapinyadors en forma de consellers d'alt standing. Els màsters locals de l'univers han vist com els en altres temps protectors seus els han deixat caure. Els protectors tampoc no són de fiar si albiren que poden resultar esquitxats pel fang dels protegits. Encara hem d'assistir a sucoses sessions on s'escoltin arguments de l'estil que les blacks eren per dignificar la retribució dels consellers. El Gotha del madrilenyisme és picar instal·lat i algun que altre parvenu clamant per la dignificació del seu sou! Recordem: les retallades ja havien començat el 2010. Però ells havien de ser dignificats. I cal tenir present una altra cosa: la majoria dels consellers no eren executius, cosa per la qual només cobraren unes dietes, que els devien semblar modestes, de 1.350 € al mes.

En fi, cap caravel·la pot amagar l'engrut enquistat en aquestes llargues acaballes del règim. De tota manera no cal fer-los el joc seguint les seves fintes de pura distracció.