La cultura catalana (a saber, totes aquelles pautes de conducta i tradicions artístiques que configuren el nostre marc col·lectiu d’identitat) és i serà per molts anys espanyolíssima, paquistanesíssima, americaníssima i poseu-hi totes les aportacions exòtiques i superlatives que desitgeu. En un món de trànsit frenètic i d’exili forçós, limitar la porositat en qualsevol cultura nacional és cosa de tòtils, però resultaria igualment extravagant escarnir el desig de qualsevol país a transformar aquesta esponjositat d’arrel en una cultura institucionalitzada que els ciutadans considerin com a pròpia i que les administracions hagin de defensar sense complexos. Hi ha múltiples tradicions catalanes, és cert, també pel que fa als orígens geogràfics d’importació: però assumir-les com a pròpies, fins i tot si les estrafem al nostre gust, hauria de ser viscut amb total normalitat.

El problema de la famosa entrevista d’El País a Santi Vila no és, per tant, que discutim les innegables aportacions d’Espanya o de quisvulla a la cultura catalana i viceversa, sinó precisament que el conseller del ram continuï fent seva l’execrable dicotomia entre una cultura catalana realment internacionalitzada i mestissa (per via de l’espanyolització i del bilingüisme, només faltaria) en oposició al pretès afany localista i folklòric dels independentistes que voldrien defensar un relat cultural propi, aïllats del món i penjats al seu Walden particular. La caracterització interessada i pèrfida de Vila fa que sigui sempre el suposat localista qui ha de defensar la seva posició de tolerància cultural, és a dir, que sigui l’independentista qui hagi de recordar contínuament als altres que llegeix Proust i Mandelstam per no ser acusat de pagesot o de poc viatjat pels altres pobles del món.

La discussió, per tant, no va del mestissatge d’una cultura que es vol pròpia, justament perquè genera escalf entre els ciutadans, sinó de les possibilitats que ha tingut un determinat col·lectiu d’obrir-se culturalment al món en un terreny de joc on tothom cerca l’hegemonia folkloritzant les cultures alienes. Quan el conseller Vila defensa el procés sobiranista “només per raons polítiques, de repartiment i d’organització de poder” i foragita la cultura de les seves reclamacions s’estalvia el detall amb cinisme, conscient d’obviar les mancances i impediments que han tingut els catalans per accedir normalment al seu propi patrimoni. El conseller reivindica la cultura com a eina d’alliberament individual, i m’hi sumo del tot, però oblida com l’exaltació del bilingüisme i el fals cosmopolitisme dels espanyols ha estat un dels motius primordials de la castració cultural que ha patit la tribu.  

Que la primera instància cultural del país, essent historiador, renegui de les limitacions ancestralment imposades al col·lectiu que hauria de defensar és motiu d’alarma i neguit. Però que, a més a més, pretengui alliberar l’ànima dels seus conciutadans mitjançant les tàctiques que sempre ha emprat l’espanyolisme per esbravar la supervivència de la cultura catalana resulta un escàndol sense pal·liatius. Vila té tota la raó del món quan protesta perquè se’l compara amb Duran i Lleida, car –lluny de ser un mer interessat, com l’antic Virrei– en Santi farceix el seu discurs impostor d’una major perversitat i d’un pretès esperit constructiu. Fracassat l’experiment amb Albert Rivera, Vila oposita a ser el nou representant del poder espanyol a Catalunya. De moment, sobreviu: això sí que és un exemple ancestral de cultura catalana. Catalaníssima, certament.