1. El 15M (“No hay pan para tanto chorizo”, “La izquierda, al fondo a la derecha”, “Sí se puede”) va enterrar sota les llambordes de Sol els hereus de l’altre Pablo Iglesias, el tipògraf que va fundar el PSOE, els zapateros i companyia. El 15M va cantar les absoltes d’una socialdemocràcia de fireta, impostada, de nou rics i espavilats. I va portar a la Moncloa la dreta més mesella, servil i irresponsable de l’Europa occidental. Com més indignats omplien Sol (aquí ens hi vam posar més tard) més votants del PP esperaven el moment per petar-la a les urnes. ¿Tornarà a succeir, ara que Iglesias (i Alberto Garzón, el comunista bo) semblen acaronar les portes del cel un cop consumat el descarrilament de la legislatura espanyola?

A Madrid hi ha professors i catedràtics que després d’haver-s’ho llegit i clicat tot van decidir baixar a la plaça a fer la nova política. A Madrid, algunes universitats s'han convertit en laboratoris de la nova revolució mundial, sense pressa, però sense pausa. Allà han acoblat bé el llegir i el clicar, el signe del temps: clic, clic, clic. Els del 15M i les seves variants locals governen les principals capitals de l’Estat, Madrid i Barcelona incloses; el 20D van posar fi al bipartidisme fort espanyol i, després de quatre mesos de guerra de guerrilles i farsa negociadora, han forçat la repetició d'eleccions. El Rei en persona les ha hagut de convocar, per primer cop des de la “restauració” de la democràcia a Espanya. Però la pel·lícula, la Nova Gran Mentida, la nova ficció necessària, que diria Nietzsche, només acaba de començar: ara ve el 26J. Cinc anys després de l'Occupy Sol només estem en els primers capítols de la novel·la. Hi ha molt Imperi -molts graners de vot d’un PSOE sense nord ni sud- per créixer i conquerir encara pels podemites i altres tribus perifèriques confluents, que diria l'Anna Gabriel més antropològica.

El 15M va cantar les absoltes d’una socialdemocràcia de fireta, impostada, de nou rics i espavilats. I va portar a la Moncloa la dreta més mesella, servil i irresponsable de l’Europa occidental

Les condicions objectives, com es deia abans, els motius de la gran ensorrada en què ha florit el podemisme o el colauisme, el comú-nisme, hi són, amb escreix. El diagnòstic està fet i el compra qualsevol que tingui dos dits de front. Per això (reflexos antics) tots es fan ara d’esquerres, incloent-hi ERC (més) i Convergència (força). Bé, tots menys el ciutadà Sánchez, el del Gran Centre Frustrat. Però s’equivoquen: en realitat, el que s’haurien de fer és comú-nistes. Pablo i Ada s’ho van olorar primer.

La crisi ha convertit en “classe baixa” a l’Estat espanyol 3 milions de persones enquadrades o categoritzades fa menys d’una dècada com a “classe mitjana”. No és cap informe de l’estat major invisible de la CUP, dels assessors d’Ada Colau, o dels seus equivalents anticapitalistes hispànics: són les conclusions d’un estudi de la Fundación BBVA i el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (Ivie) sobre la distribució de la renda i els efectes de les polítiques sobre la desigualtat entre el 2004 i el 2013. Cliqueu l’enllaç i hi podreu accedir amb facilitat si és del vostre interès.

La crisi econòmica es retroalimenta amb el nou paradigma tecnocultural. D’aquí també el 15M, l'emergència sobtada, i el ràpid viatge a les urnes passant, oi tant, per la realpolitik. En l’època de la dictadura del clic i la democràcia d’audiències, sempre falta temps per fer clic. Es llegeix poc. I es... (anava a dir una frase clicable) encara menys. El dia només té 24 hores. Massa poques per obrir el mòbil, respondre els missatges, fer-se visible a o guaitar el rum-rum de les xarxes socials, on tot és susceptible d’esdevenir notícia viralitzable. Sense mediació. Sense hermenèutica. Sense codis deontològics. La circulació de la “informació” i les “idees” només obeeix una regla: la velocitat de transmetre enllaços i passar pantalles. Clic-clic-clic. La jornada s’allarga fins on perd el nom a còpia de fer clics: clics aquí, clics allà; al llit i a la banyera, al metro i al restaurant... (podria afegir exemples escatològics o sexuals, frases més clicables, més piulables; ho deixo per vostès, interactuïn, és de franc).

El futur és del zàping virtual. Ergo en l’era de la dictadura del clic i el whats, qualsevol possibilitat d’aplicar la màxima de Marx: “els filòsofs fins ara s’han dedicat a interpretar el món, ara toca transformar-lo” passava, havia de passar, per operar dins del perímetre de la virtualitat del clic i el whats, de les terminals amb què el sistema s’assegura el control de les nostres vides i aviat podrà cartografiar el nostres desitjos, també polítics. Podemos ha nascut en la virtualitat de les xarxes socials i ha sabut processar en vots tant la ràbia com els desitjos i els afectes vessats a les places del 15M. Fins i tot el Rei d'Espanya va de menú d'11 euros. Quan la democràcia que ve ho sigui del tot, votarem exactament igual que fem “m’agrada” a Facebook o repiulem a Twitter: “clic-clic-clic”. I clicant, tocarem el cel. Crida, clica i vota, tonto!

Podemos ha nascut en la virtualitat de les xarxes socials i ha sabut processar en vots tant la ràbia com els desitjos i els afectes vessats a les places del 15M. Fins i tot el Rei d'Espanya va de menú d'11 euros.

2. Ho van explicar Hardt i Negri a Imperio (2000) i després, a la seva continuació, Multitud. Guerra y democracia en la era del Imperio (2005) La trilogia es completa amb Commonwealth: El proyecto de una revolución del común (2009). Els sona, això del “comú”? Han sentit a parlar mai, dels “comuns”? Els han votat/clicat alguna vegada? A Madrid, i alguns a Barcelona, els tenien ben llegits, a Hardt i Negri.

No es tracta només de l’Imperi “occidental”, “econòmic”, “militar” o “cultural” -com es deia en l’època de la guerra freda- sinó global-virtual, i, per això, clicable. Aquell “tic-tac-tic-tac” de Pablo (Iglesias) als mítings i les tertúlies, delatava els seus referents un pèl vintage, a mig camí de la bomba de rellotgeria casolana i el despertador de tota la vida. Pablo està encara fent la transició cap al  “clic-clic-clic”, però progressa adequadament. Molt adequadament. Tant com les seves expectatives a les enquestes (recordeu quan Pablo era home mort a mans del “centrista” Rivera i dels papers dels Inda i companyia sobre la connexió veneçolana, ETA i l’Iran dels aiatol·làs?) Pablo és dels que aprenen ràpid, dels que agafen bé el ritme que imposa el temps hiperaccelerat, del no-temps del clic, clic, clic i la pantallada. Fins i tot el 27S català, el desastre de CSQP li va servir per aprendre: referèndum, referèndum i referèndum. I ara, consultes per a tothom qui ho demani si ho fa de manera “intensa”, com l'aroma del cafè de Colòmbia.

Pablo és dels que aprenen ràpid, dels que agafen bé el ritme que imposa el temps hiperaccelerat, del no-temps del clic, clic, clic i la pantallada

La democràcia, argumenten Hardt i Negri a Multitud no és pas un somni impossible en un món globalment en guerra. És precisament l’Imperi mitjançant “la colonització i la interconnexió profunda de més àrees de l’existència humana (el treball material i immaterial, l’oci o les relacions personals)” qui ha arribat a crear “la possibilitat d’un model de democràcia que no té precedents”. És a dir, l’Imperi porta al seu si la llavor, la força de la seva pròpia implosió (us sona, la cançoneta?) El nou subjecte que porta la torxa de la nova frontera és el que els dos autors (llegeixo del prefaci, titulat “Vida en común”) anomenen la “multitud”. La “potència de la multitud” és la possibilitat del canvi. 

La multitud, composta per un conjunt de singularitats, plural i múltiple, i, per això, diferent del “poble” -que és un i uniforme-; però també distinta d’altres col·lectius com “la gent”, la “massa” o “la gentalla” i, atenció “la classe obrera”, és el nou subjecte polític amb poder constituent, capaç de construir un món (finalment) feliç. A vegades, la multitud són les places del 15M i les Diades independentistes de Catalunya. I el camp per córrer que teoritzen Hardt i Negri és el “comú”, el producte del treball immaterial, de les formes de cooperació que fomenta el món en xarxa, i que supera la dicotomia públic/privat. No és comunisme el que ve, és comú-nisme i “Unidos Podemos”, la coalició Podemos-IU, (I Catalunya també, esclar, Segur que Sí Que Pot).

No és comunisme el que ve, és comú-nisme i “Unidos Podemos” (I Catalunya també, esclar, Segur que Sí Que Pot)

Hardt (Washington, 1960) és professor de literatura a la universitat de Duke. Negri (Pàdua, 1933) ho ha estat de ciències polítiques a les de Pàdua i París. La biografia de Negri és força interessant. Marxista i partidari de la “lluita armada”, va estar quatre anys empresonat acusat de ser l’autor intel·lectual de l’assassinat del primer ministre italià Aldo Moro a mans de les Brigades Roges. Poca broma. Excarcerat per falta de proves, es va exiliar a França durant 14 anys. François Mitterrand el va protegir, denegant sistemàticament totes les peticions d’extradició.  El març passat, Negri va participar a Madrid en un curs sobre pensament crític organitzat pel col·lectiu Contrapoder de la Universitat Complutense, sí, la de Pablo. Si feu clic podeu llegir aquí l’entrevista que li van fer. Si no us ve de gust, reprodueixo el  fragment clau de la conversa:

“(...) El otro día leí una frase muy buena de Brecht, que decía lo siguiente: «Si el fascismo se impusiera en Estados Unidos, sería democrático». Creo que puede decirse lo mismo de España: si la democracia se impuso en España, seguirá siendo franquista.

Desde este punto de vista, con el 15M se ha producido en España una ruptura antifascista fundamental, «antitransición». Y otro tanto puede decirse de Grecia. (...) Cuando se habla de democracia absoluta y de poder constituyente, la idea de transición como ruptura es un elemento central tanto para Europa como para los procesos en España y en Grecia y que conviene retomar, desde el punto de vista teórico y, de ser posible, también político”.

Democràcia absoluta. Atenció al concepte. ¿Pot ser “absoluta” una “democràcia”? Les antinòmies kantianes empal·lideixen davant el conceptualisme de Negri. Marx després del Mur en l’era del clic perquè les contradiccions virtuals del sistema el facin saltar pels aires.

Iglesias ha vingut a fer-los el sorpasso i el que faci falta als del PSOE perquè continuï manant Rajoy o testi d’una vegada en favor de la Gran Menina Soraya, si pot ser amb l’assistència de Rivera

Doncs vet aquí la mare dels ous filosòfica, el programa, programa, programa del que ve: no és comunisme, no cal que s’escarrassin Rajoy, Felipe o Pedro Sánchez, és comú-nisme. Com sol passar, tot està escrit, i de fa temps. No és que Marx hagi tornat, no és que el fantasma del comunisme s’estigui passejant un altre cop per Europa o per les Espanyes, les Catalunyes incloses, és el comú-nisme el que ve, el comú virtual, simulacionista, i per això políticament operatiu; no és que hagi tornat l’espectre de Pablo Iglesias (el pare fundador del PSOE) per picar el crostó als seus atribolats hereus; és que ha vingut Pablo Iglesias (el de Vallecas) a fer-los el sorpasso i el que faci falta perquè continuï manant Mariano Rajoy o testi d’una vegada en favor de la Gran Menina Soraya, amb l’assistència d’Albert Rivera si pot ser.

Que mani Rajoy (o similars), que la classe mitjana continuï empobrint-se, que els grans poders financers i mediàtics continuïn expandint el seu compte de resultats i alimentant la democràcia virtual i la banalització de la política mentre el sistema liberal-representatiu s'esvaeix en les boires de la corrupció institucionalitzada i la mediocritat és la garantia local de la implosió final global. Exactament igual que el desenvolupament del capitalisme, en el catecisme marxista del segle XIX, era la condició sine qua non per al triomf final del proletariat, de l’adveniment de la societat sense classes i d’overbooking de burgesos i enemics del poble als cementiris. De la implosió final de l'Imperi... i de la molt més modesta, esclar, victòria final dels comuns hispànics en totes les seves múltiples expressions. De la "multitud" del 15M.

Sí, el com pitjor millor de Lenin a escala mesetària i postmoderna. Quan la democràcia que ve ho sigui del tot, votarem exactament igual que fem “m’agrada” a Facebook o repiulem a Twitter: “clic-clic-clic”. I clicant, tocarem el cel.