Hi ha cap independentista que vulgui renunciar al referèndum? Em fa l’efecte que no. Una altra cosa són les discrepàncies entre els tres partits de la majoria parlamentària independentista sobre com i quan cal convocar-lo. En aquest sentit, ja fa dies que cada un va pel seu cantó. El pitjor, però, és l’entorn mediàtic hiperventilat, que existeix i està molt ben alimentat, perquè són aquests comentaristes de pega els que de seguida acusen de traïció qui intenta fer un raonament polític sobre què està passant. Haurien de llegir Lenin –el millor teòric-pràctic de la revolució– per saber distingir entre tàctica i estratègia.

Qui desitja, doncs, que el sobiranisme renunciï al referèndum? Els unionistes, en totes les versions possibles. Un sobiranista de veritat no pot renunciar mai a resoldre democràticament el plet amb Espanya. A Catalunya, a més, el mandat electoral és aquest. L’error dels partits independentistes la nit del 27-S va ser no insistir més en l’èxit obtingut perquè la CUP va intentar canviar l’agenda política. Hi tenia dret però es va equivocar. Les ganivetades entre els partits van provocar que la CUP enviés “a la paperera de la història” el seu cap de llista i uns quants dels seus diputats per tal d’aconseguir un victòria pírrica: frenar la investidura de Mas, el candidat de Junts pel Sí. Va inhabilitar-lo políticament abans i tot que l’Estat. Aquest és un fet inqüestionable, digui el que digui Anna Gabriel, i un flac favor a la causa independentista. Ara ja està fet i no s’hi pot fer res. A més, qui la copia, la caga.

El desgast del sobiranisme és evident i tanmateix ha aconseguit un munt de victòries parcials

El desgast del sobiranisme és evident i tanmateix ha aconseguit un munt de victòries parcials. I l’última és que Soraya Sáenz de Santamaría hagi hagut de convertir-se en la nova virreina del Govern del PP a Catalunya. No sé si les estades a Barcelona faran que entengui per què el 6-D només un dels 948 municipis catalans va celebrar el 38è aniversari de la Constitució del 1978. No sé si s’adonarà que la celebració de l’alcaldessa socialista de Rubí no va ser del tot unànime i va contrastar –i molt, tot sigui dit– amb l’adhesió de Marta Pascal, la líder del PDECat, al “res a celebrar”, que abans era només patrimoni dels grupuscles independentistes que cremaven banderes espanyoles. Arrimadas i Iceta no són els polítics més adequats per fer-l'hi entendre perquè no ho entenen ni ells mateixos. Potser Pascal, que pertany a una generació que ha abraçat una nova cultura política, li sabria plantejar millor què està passant a Catalunya.

Li explicaria que ara no cal cremar res ni imitar els activistes bascos –els grans fracassats, per cert– perquè precisament l’independentisme és avui d’àmplia base social, transversal políticament i cada vegada més majoritari. Si sumem a la llista dels sobiranistes que reclamen el referèndum els postcomunistes –per bé que la seva proposta és unionista–, és clar que la solució del conflicte passa per aquí. Al PP i al PSOE els costarà més o menys acceptar-ho però al final no podran negociar res més. De Ciudadanos, en canvi, no cal esperar-ne res perquè el seu pecat original és, per damunt de tots, l’anticatalanisme. Són jacobins i centralistes a força de ser conservadors.

No hi pot haver cap independentista que pugui renunciar a reivindicar el referèndum

No hi pot haver cap independentista que pugui renunciar a reivindicar el referèndum. Potser els comuns es poden permetre el luxe de jugar amb les paraules, però els independentistes, no. Si hi hagués un dirigent independentista –només un– que estigués disposat a caure en el parany de la renúncia –i ja veuen que ho formulo en condicional–, estic segur que en pagaria les conseqüències. S’ha anat massa lluny perquè ara algú vulgui fer marxa enrere. A més, i sense voler magnificar les victòries, els independentistes han anat marcant el ritme dels esdeveniments fins al dia d'avui. Estic d’acord amb Pere Cardús que hi ha capteniments i decisions que poden allunyar-nos de la independència, però també estic convençut que la fortalesa del front independentista, si més no en l’àmbit civil, és gran. Els partits independentistes han demostrat a bastament que actuen com si estiguessin asseguts a cal dentista. Vostès ja saben què vull dir.

Un pronòstic final, per tant: qui estigui temptat de renunciar al referèndum per un mer càlcul electoral, perdrà les pròximes eleccions. Autonòmiques, esclar. I el moviment independentista haurà sucumbit a la seva falta de lideratge polític unitari. Tots els moviments polítics que no aconsegueixen guanyar el combat és perquè o bé els han vençut els adversaris o bé perquè s’han immolat amb batalles sectàries fratricides. Els unionistes voldrien tenir un traïdor que els fes la feina bruta. Em temo, però, que els costarà de trobar, perquè amb els partidaris de la Tercera Via s’ha acabat la nòmina de possibles candidats. De cara als polítics que estan a punt de ser inhabilitats, seria estúpid i els desacreditaria si es fessin enrere. Si cap dels líders indepes que governen ho provés, seria com si es prengués un didalet de cicuta. “Complir o traïció!”, per resumir-ho a l'estil del que ha escrit a Twitter el sempre eloqüent Joan Tardà.