Aquest matí he escoltat a la ràdio que la revista ianqui Politico diu que Ada Colau és la cinquena persona més influent d’Europa. Això és molt important? Doncs, sincerament, ni folla; i avui que celebro joiós l’embaràs asexuat de Santa Anna i el part impol·lut sense pecat de la verge em fot una mandra monumental informar-me’n. Però, més enllà de l’honor, el que és interessant del tema és que la gent de Politico, a banda d’escriure que Colau podria ser algun dia presidenta de la nostra regió (sic) o fins i tot d’Espanya, afirmen que, a mesura que el procés s’escalfi i s’acosti el dia de votar, la hiperalcaldessa s’haurà de mullar pel que fa a la independència en allò que hauria de ser un referèndum suposadament vinculant.

Lamento contradir els expertíssims redactors de la revista, però Colau només es postularà definitivament sobre la independència quan això li resulti útil per als seus propòsits de poder. De fet, la nostra hiperalcaldessa només barrinarà presentar-se a la Generalitat, i potser d’aquí fer el salt a totes les Espanyes, si el procés ha fracassat i pot arribar a absorbir-ne tota la frustració. De moment, Colau regna Barcelona com si tingués més regidors que l’alcalde Clos, amb una oposició sorprenentment inexistent, i amb unes arques sense dèficit que, d'aquí a poc més d’un any, li permetran començar a programar obres i a posar totxos tal com feien els alcaldes socialistes, pensant sempre en les properes eleccions.

Per tot això, és del tot lògic que una administració com la de la Generalitat, en què els consellers fan de comptables atrafegats i en què qualsevol talent queda anorreat per falta de poder, no interessi gens ni mica a la nostra hiperalcaldessa. De fet, Colau ja sap a hores d’ara com són d’incompatibles la cursa pel Govern autonòmic i el poder estatal, sempre que es defensi sense retòrica la majoria d’edat dels catalans per decidir el seu futur. Contràriament a Sadiq Khan, l’alcalde de Londres que ocupa la primera posició a la llista d’influents de Politico i que podria d'aquí a pocs anys esdevenir premier britànic, Colau només pot triar entre dirigir una de les millors ciutats del món o comandar una autonomia arruïnada i sense llibertat.

Certament, mai tan poc poder havia fet tanta patxoca a ulls del món.