Convergència Democràtica de Catalunya, va morir cap a les 4 de la tarda del divendres 25 de juliol del 2014, dia de Sant Jaume i any del tricentenari de la caiguda de Barcelona a la Guerra de Successió. A aquella hora, Jordi Pujol i Soley, l’home que havia fundat el partit-moviment a l'empara del 75è aniversari del Barça a Montserrat, quan el franquisme al caire del seu final biològic encara dictava sentències de mort, va immolar-se amb una confessió enviada als diaris -la famosa deixa de l'avi Florenci-. I amb ell, el projecte moral que va encarnar i liderar des que va contemplar des del Tagamanent, quan era poc més que un nen, la Catalunya devastada per la guerra, la guerra d'ells i la de nosaltres.

Convergència era part d’aquest projecte moral, el del redreçament nacional de Catalunya en tots els ordres: polític, social, econòmic, i per descomptat cultural; el dels futurs sempre i cada dia per escriure, tots els futurs, la independència o la Catalunya-Estat inclosa; fins i tot una certa idea d'Espanya, de matriu espriuana, com sempre malentesa per la Castella que menysprea tot allò que vol ignorar, i òbviament, d'Europa, en formava part, d'aquest projecte moral. I per això, CDC, la CDC concebuda, administrada i liderada durant quaranta anys des de la primera o des de l’última fila per Jordi Pujol i Soley, el polític més important de la Catalunya contemporània, de cap de les maneres podia continuar després del 25 de juliol del 2014.

A diferència del president, CDC no tenia perquè expiar res. Les expiacions, com les responsabilitats, s’assumeixen individualment o no s’assumeixen. Les expiacions, les responsabilitats, les “culpes”, les assumeix cadascú davant la seva consciència, o davant la res publica, davant la llei, si és el cas, o les dues coses a la vegada, o no són expiacions ni assumpcions de responsabilitats de res. És en aquests moments de sotragada interior, en aquest assaig de càntic en el temple, quan ens n'adonem: que l'única pàtria, pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que ens queda, som nosaltres.

CDC, encara que alguns s’entesten a no voler-ho entendre, no podia continuar perquè la 'culpa' dels Pujol l’havia ensorrat com a projecte polític sustentat en una moral

Com diria Nietzsche, 25 segles d’idealisme platònic i moral judeocristiana ens contemplen i la mort de Déu, o sigui, del fonament últim de totes les (presumptes) certeses, -el filòsof ho va escriure ben clar per boca del boig de la llanterna- és una tragèdia terrible. El buit que deixa pot ser inimaginable. Però CDC, encara que alguns s’entesten a no voler-ho entendre, no podia continuar perquè la culpa dels Pujol, el patrimoni ocult al Fisc a l'estranger durant més de 30 anys, l'altra cara de la veritat de l'home Jordi Pujol i Soley i tot el que va produir al seu voltant, l’havia ensorrat com a projecte polític sustentat en una moral. No només com a projecte polític i electoral certament exitós, fins i tot després que Pujol cedís el lideratge al després president Artur Mas, sinó com a projecte moral. 

 "Sisplau, on és la sala de l'altra congrés"?, va preguntar divendres amb gest decidit un veterà militant a una periodista. Liquidat formalment el vell partit en el seu últim congrés, el divuitè, i no pas a cel obert sinó en una sessió a porta tancada com aquella de Montserrat del 1974, “la bona gent” de CDC concentrada al Fòrum va canviar d'escenari per obrir el Congrés Fundacional d’encara no se sap ben bé què (quan reescric això acaben de triar el nom: Partit Democràta Català), però, sobretot, per dir adéu a CDC. Això és el que no han entès els que han volgut perpetuar un sistema de poder articulat en lideratges o vicariats "a l'ombra de" sense moral a què agafar-se ni esma per reconstruir-la sobre bases radicalment diferents. Uns fonaments nous que necessàriament s'hauran d'ancorar al present continu de l'aquí i l'ara. 

El 8 de juliol del 2016, al vespre, gairebé dos anys després de la primera mort, CDC va desconnectar d'ella mateixa i no van ser els seus dirigents, sinó els seus militants els que van recuperar el dret a fer-ho després de donar-se les gràcies per primer cop en molt de temps. No a ningú, sinó a ells mateixos. 

Dir adéu a CDC, això que han fet els i les militants velles/vells i joves, alguns molt joves, no vol dir matar ningú -com tampoc Nietzsche va matar cap Déu- sinó dir-se “sí” per assumir el control del propi destí i tornar-se a proposar. Tot partit -forçosament, una agrupació de part-, ha de començar per proposar-se a ell mateix. Això vol dir agradar-se, esclar. Però ha de voler dir, sobretot, aspirar a ser àligues enlloc de bens. Sabent que les àligues també cauen, i el seu final és caure, penya-segat avall. La voluntat de poder és la voluntat de ser, que deia el president Pujol.