Artur Mas continua el seu penós transitar a la recerca dels vots que el permetin ser elegit president de la Generalitat amb l'encàrrec de destruir la Generalitat de l'Estatut –i l'Estatut mateix– per donar pas a una quimèrica “República independent de casa seva” que tots sabem inviable per endavant perquè no hi ha ningú al món disposat a reconèixer-la.

En aquest patètic recorregut des del frustrat intent plebiscitari del 27S, Mas –que continua sent president en funcions de la mateixa institució que pretén liquidar– està admetent coses i s'està sotmetent a humiliacions que són incompatibles, no ja amb la dignitat personal, sinó amb el respecte que mereix el seu càrrec. Repassem només aquesta última setmana. Què ha fet el president en funcions i aspirant a president?

En primer lloc, ha decidit unilateralment la liquidació d'un partit històric i essencial sense explicar amb quina classe d'artefacte polític el substituirà. Convergència Democràtica de Catalunya ha governat pràcticament durant tota la democràcia –tret del període d'aquell tripartit d'infaust record–, ha vertebrat políticament el nacionalisme català, ha modelat l'autogovern de Catalunya dins d'Espanya i ha jugat un paper decisiu en la política espanyola. Quan Mas es va fer càrrec de Convergència, el partit gaudia d'una salut excel·lent: venia de guanyar unes eleccions amb un gran suport popular, tenia més de 60 diputats al Parlament i havia recuperat el poder.

En cinc anys no només ha enfonsat electoralment el seu partit, sinó que l'ha destruït políticament. I l'últim pas és decretar la seva desaparició i comunicar-la mitjançant nota de premsa, sense que tinguem notícia que una decisió d'aquesta transcendència hagi estat debatuda a cap òrgan col·lectiu de direcció. En qualsevol entorn polític normal, l'artífex d'aquest desastre estaria a casa seva demanant perdó per una gestió política ruïnosa. Aquí pretén ser recompensat amb quatre anys més en el poder.

En aquesta mateixa setmana, Mas s'ha sotmès a humiliacions diverses:

S'ha humiliat davant de la CUP admetent exigències programàtiques inassumibles per a un governant responsable. Ha admès que no pot aspirar a obtenir la confiança dels nous amos de la política catalana; i per obtenir el seu vot o una almoina en forma d'abstenció ha proposat coses tan peregrines com que li posin tres copresidents que el vigilin o sotmetre's a examen passats uns mesos per veure si li donen el certificat de bona conducta. Un president que accepta aquestes coses no és un president, senyor Mas: és un ningú amb banda.

S'ha humiliat també davant del ministre d'Hisenda del Govern d'Espanya, acceptant que el lliurament i la gestió dels diners que corresponen a la Generalitat es realitzin en unes condicions que qualsevol dels altres 16 presidents autonòmics haguessin rebutjat amb raó com una ofensa intolerable. El que Montoro li ha dit a Mas es resumeix així: com que no em fio de l'ús que faràs dels diners, et controlaré factura a factura; i a més, els diners que deus als teus proveïdors –per exemple a les farmàcies de Catalunya– els hi pagaré jo directament, perquè tu ets molt capaç de desviar-los per a qui sap què. I Mas s'ha empassat la píndola.

S'ha posat en ridícul davant del Tribunal Constitucional presentant unes al·legacions arran del recurs del Govern contra la declaració independentista del Parlament (però no havíem quedat que el TC estava desautoritzat i que ja no se li reconeixia jurisdicció sobre Catalunya?), en les quals aquella desafiadora declaració es presenta com la simple “expressió d'un desig”, mancada de rellevància jurídica. Vaja, que el que va votar el Parlament l'11 de novembre no va ser l'inici de la desconnexió amb Espanya, sinó una espècie de carta als Reis Mags, un gest inofensiu i estèril. Com si esperés que l'Alt Tribunal es cregui una mentida semblant i deixi de fer el que tots sabem que farà, que és anul·lar aquesta votació.

I en les eleccions del 20D corre el risc de suportar una doble humiliació política: que ERC li arrabassi el lideratge de l'espai nacionalista i que Ciutadans resulti ser el partit més votat a Catalunya.

Mentrestant, cada dia són més els que pensen que tant afany a retenir el lloc de treball a qualsevol cost, només s'explica per la recerca d'alguna classe de protecció personal davant de l'acció de la justícia per tot el que –com a mínim– ha consentit que passés durant anys al seu govern i al seu partit.

Amb el seu desesperat manoteig per obtenir el suport que no té, Mas no només ha acabat d'arruïnar el seu prestigi personal, s'està carregant també la dignitat del càrrec que ocupa.

Amb tot, el més greu que ha fet políticament és que, en la seva fugida cap endavant, ha privat Espanya d'un interlocutor vàlid en el nacionalisme català per trobar la solució a aquest conflicte. Suposem que després de les eleccions del 20D les principals forces polítiques del Parlament espanyol acordessin iniciar una via de reforma constitucional que obri la porta a l'exercici del dret a decidir i a una futura llei de claredat a la manera de Quebec. Perquè aquesta via fos transitable, es necessitaria en tot cas la participació en l'acord d'algú que representi vàlidament el nacionalisme català. On és aquest interlocutor?

Com Kissinger al seu dia es queixava que si volia parlar amb Europa no sabia a quin telèfon havia de trucar, a quin telèfon ha de trucar Espanya per negociar seriosament una fórmula de consens amb el nacionalisme català? Perquè Artur Mas ha desconnectat aquesta línia –que ha quedat oberta durant dècades sent d'una immensa utilitat– i ha tirat l'aparell al contenidor.

Probablement ha arribat l'hora d'admetre que les eleccions del 27S van fracassar doblement: van fracassar com a eleccions plebiscitàries perquè el plebiscit es va perdre; i van fracassar com a eleccions autonòmiques perquè aquest Parlament sembla incapaç d'elegir un president, sostenir un govern i assegurar una producció legislativa raonable.

Amb aquest Parlament, el procés independentista no pot seguir endavant; però l'únic govern possible és el que formin les forces independentistes. Aquest és l'impasse aparentment insoluble que té bloquejada la situació a Catalunya.

El 28 de setembre tots coincidíem que la repetició d'eleccions era la pitjor solució possible. Avui caldria començar a pensar que potser és l'única. Unes noves eleccions: ja no plebiscitàries, sinó normals. Que permetin recompondre els espais polítics, començant per l'espai nacionalista. Que obrin la porta a una negociació de veritat entre el nou Govern d'Espanya i un nou Govern de Catalunya; i que acabin amb el nefast vincle que suposa vincular el destí d'un país al d'una persona.