Si això, és a dir el plet secular entre Catalunya i Espanya fos un llarg partit de futbol, es podria dir que el resultat és una mena d'empat infinit després d'una successió interminable de pròrrogues. Des del punt de vista de les expectatives -que al final és el que compta en la història dels individus i de les col·lectivitats- és cert que el subjecte Espanya, amb una o una altra forma política o d'estatalitat (Monarquia dels Àustries, Regne borbó unificat del XVIII o Estat-nació fallit del XIX i el XX) ha pogut imposar-se a empentes i rodolons quan la pretensió catalana de seguir el seu camí per no quedar-se a la cuneta de la història s'ha manifestat amb més dramatisme. Així ha estat des de la República de Pau Claris (1640) a les proclamacions de l'Estat català per part de Macià i Companys en els anys trenta del segle XX passant, òbviament, pel desastre de 1714. Però la persistència d'aquesta voluntat, malgrat les derrotes, és la prova del cotó fluix que el resultat definitiu, el final del partit, encara està obert. I pot ser que com va dir Puigdemont al Romea parafrasejant aquell famós "aquest any sí" blaugrana, aquest 2017 sí que pot ser "l'any".

S'apropa el final de l'última (o penúltima) batalla dels catalans i la novetat és que el desenllaç és veritablement incert, però ho és per a tothom, per al sobiranisme i per a l'Estat (i l'unionisme). El "procés" entra en la fase resolutiva i, si bé és cert que ningú o gairebé ningú a Catalunya no sap de veritat on desembocarà, si es quedarà bloquejat a la pantalla de la postautonomia o passarà ja a la de preindependència amb l'inici dels judicis a Mas, Ortega, Rigau i Homs pel 9-N, a partir de febrer, i el referèndum de Puigdemont-Junqueras al juny o al setembre, no ho és menys que, en teoria, on sí que saben com acaba això, és a dir, a les cabines de comandament del Govern de Madrid i els poders de l'Estat, són ja visibles els símptomes de nerviosisme. O sigui, que allà tampoc no saben com s'acaba. Que són conscients que el final del partit està més obert del que fins ara han volgut admetre. Compte, perquè el pitjor que els podria passar en aquesta hora és plantejar-se la nova pròrroga del Catalunya-Espanya com una mera repetició de les anteriors. Pensar que, de nou, els catalans sortiran esquilats sí o sí de la topada, del famós "xoc de trens" o "col·lisió", com es diu ara, pot ser letal per a les seves expectatives.

Dimarts, al Senat, Espanya, l'Espanya "veritable", es va reunir amb ella mateixa: Catalunya no hi era

Els símptomes. Dimarts, la cara de Mariano Rajoy era un poema després de la reunió de la gasosa Conferència de Presidents (autonòmics), on es va oficiar l'enterrament definitiu de l'anomenada Operació Diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría fins i tot abans de l'inici dels penosos judicis per la consulta del 9-N. Continuo esperant que algú seriós expliqui en algun lloc com es pot passar de titllar de "xarlotada" aquella votació a portar davant del jutge el president de la Generalitat i tres membres del seu govern. Bé. El cas és que dimarts, al Senat, per primera vegada ni Catalunya -ni tampoc Euskadi, encara que ningú no dubta quina va ser la veritable absència rellevant- van assistir a la cimera autonòmica per antonomàsia. El primer cop que es va convocar, l'octubre del 2004, s'hi van reunir ni més ni menys que Manuel Fraga amb Juan José Ibarretxe i Pasqual Maragall. I a l'anterior, celebrada el 2012, i malgrat que l'anomenat "desafiament" sobiranista català ja havia pres cos, hi va acudir el president Artur Mas. En canvi, dimarts, al Senat, Espanya, l'Espanya  "veritable", es va reunir amb ella mateixa: Catalunya no hi era. Bé, sí, hi era la seva bandera, al costat de la de Ceuta o La Rioja i les altres, qui sap si per última (o penúltima) vegada. Un cop de vent, que les va fer rodar totes per terra excepte la castellanolleonesa, va posar la cirereta al quadre de manera premonitòria i Rajoy la cara com de despertar-se d'un mal son. Soraya va encertar: aquesta Conferència de Presidents, la primera, per cert, del regnat de Felip VI, ha obert una nova etapa per a l'Estat espanyol (possiblement irreversible): ara sí que Espanya s'ha retrobat amb ella mateixa.

Els símptomes. Dimecres, al ministre d'Afers Exteriors d'ara, Alfonso Dastis, se li va començar a posar cara de Margallo, el seu antecessor, alarmat per la conferència que protagonitzaran el dia 24 al Parlament Europeu, a Brussel·les, ni més ni menys que el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras amb la intenció d'explicar a Europa què és això del referèndum. Membres de l'Eurocambra ja havien detectat divendres maniobres de la diplomàcia espanyola per posar traves a la celebració de l'acte. Poc després es va saber que el PP havia cridat a tots els seus eurodiputats a boicotejar l'acte. Aquestes coses no passaven en temps dels Terços de Flandes, però, com venim dient, la història no es repeteix necessàriament, ni com a farsa ni com a tragèdia, encara que Marx (Carles) va sostenir el contrari.

Ara és l'unionisme "civil" qui prova d'internacionalitzar la seva causa, la qual cosa revela la debilitat dels seus arguments i de qui el patrocina: l'aparell de l'Estat en ple

Els símptomes. Dijous es va presentar a l'Hospitalet de Llobregat (per variar) l'enèsim intent de l'unionisme civil per articular una plataforma operativa davant del sobiranisme després dels fracassos sonats de Societat Civil Catalana i altres. El nou artefacte es denomina Concòrdia Cívica, i, atenció, segons la portaveu, la jurista Teresa Freixes, vol fer escoltar la veu de persones que consideren que no han pogut expressar-se contra l'independentisme no només a Catalunya, sinó a Espanya, a Europa i al món. Això, el món, el món al revés: ara és l'unionisme civil qui prova d'internacionalitzar la seva causa. El que revela no la il·legitimitat de fer-ho, només faltaria, sinó la debilitat dels seus arguments i de qui el patrocina: l'aparell de l'Estat en ple. No havíem quedat que tot això era un suflé que no fa més que baixar?

Benedict Anderson, un dels grans estudiosos marxistes del nacionalisme, va escriure que les nacions són "comunitats imaginades", col·lectivitats capaces de tenir consciència dels seus límits, i, alhora, de considerar-se sobiranes per regir-se entre les altres sense demanar-los permís per a res. Catalunya ha pogut imaginar-se sense Espanya mentre el contrari ha semblat fins ara més aviat un impossible. La negativa dels poders espanyols no ja a acceptar un referèndum a l'escocesa sinó ni tan sols a obrir seriosament el meló de la reforma de la Constitució, per a desesperació de les terceres vies conseqüents, obeeix, en el fons, a aquesta incapacitat de ser sense Catalunya encara que s'admeti que Catalunya és "l'altre" intern, que Catalunya no és exactament Espanya. Però pot ser que a partir d'ara el paradigma canviï.

Catalunya ja no vol aquest cafè que se servia per a tothom, però tampoc no vol arreglar Espanya. S'ha acabat

Pot ser que Espanya també comenci a imaginar-se sense Catalunya i que, en el fons, ja s'ho estigui imaginant perquè sap que, encara que Catalunya no aconsegueixi la independència, continuarà havent partit. Com va dir Puigdemont, és evident que els que ja han fet la Declaració Individual d'Independència són molts més que els altres. Espanya sense Catalunya. Aquesta és la imatge que hàbilment va forçar el president de la Generalitat amb la seva negativa a anar al fòrum de presidents autonòmics. Això va ser el que es va visualitzar al Senat. Catalunya ja no vol aquest cafè que se servia per a tothom, però tampoc no vol arreglar Espanya. Catalunya -el catalanisme- s'ha cansat d'explicar-se a Espanya. S'ha acabat. Per bé o per mal o les dues coses. Espanya s'haurà d'acostumar a quedar-se sola davant de si mateixa. Després dels últims 40 anys de renúncies i autonomisme amb fòrceps, aquesta és la nova pedagogia catalana per a Espanya.