Nosaltres, el Poble

Imaginem un escenari hipotètic en el qual diverses nacions rere un vel de la ignorància han de negociar els principis bàsics que regeixin la seva convivència com a Estat multinacional. Aquest vel de la ignorància impediria que les nacions contractants sabessin quina és més gran que l’altra, més potent que l’altra, més poblada que l’altra... però no impediria que fossin conscients de l'existència de diferències entre elles i de les desavinences que la convivència multinacional pot comportar.

En aquesta posició original, sembla racional i raonable que les nacions contractants acordessin un dret unilateral de retirada. Ara bé, aquest dret unilateral de secessió no seria absolut ni incondicional.

Voluntàries i involuntàries

Tot i defensar un dret moral a la secessió, convé tenir present que els estats i les nacions no són societats estrictament voluntàries ni comunitats completament involuntàries. No són estructures hermètiques o completament alienes a la voluntat, però tampoc són estructures que es fan i desfan segons els dictat de la voluntat individual de cada moment.

De fet, la mixtura entre societat i comunitat i entre voluntat i obligatorietat permet sostenir les actuals democràcies liberals. Si les societats i comunitats més essencials i bàsiques no fossin eminentment involuntàries, la solidaritat, l’altruisme, la confiança, la fraternitat, la igualtat, el respecte i la tolerància podrien estar en greu perill. Per tant, la mateixa existència de la democràcia i de l’Estat social correrien perill si tot depengués de la pura i simple voluntat.

Tanmateix, els esmentats valors de la solidaritat, l’altruisme, la fraternitat... queden més ben forjats, assegurats i garantits si l’estructura política s’alimenta d’un intens sentiment de pertinença a un Nosaltres. És a dir, l’Estat social i democràtic es desenvolupa més còmodament entre un grup de persones que se sent i constitueix un Nosaltres (amb cert passat, un present i una voluntat de futur). No sembla estrany, doncs, que una de les més cèlebres constitucions, la dels Estats Units d’Amèrica, comencés amb l’expressió We the People (Nosaltres el Poble).

Unitat i secessió

Quan es defensa la secessió, cal vigilar no promoure una excessiva liquiditat i una espiral de desobediència. Certes teories o pràctiques poden generar una mena d’efecte dominó que posi en perill o en entredit el dret públic, les institucions, la rellevància del precompromís, el consens i la seguretat jurídica. No podem capgirar-ho tot cada moment, sobretot quan es tracta d’estructures que han de garantir la convivència social a llarg termini. Un Estat no és una associació de bitlles.

Això ens porta a debatre la relació entre dret i democràcia. El dret i la democràcia, per bé que conceptes i principis que podem distingir, són, en general i normalment, dues cares d’una mateixa moneda. D'aquesta moneda en podem dir la democràcia liberal o l’Estat democràtic de dret. Com que són dues nocions difícils de tractar per separat, cal ésser ponderat a l’hora de formular una teoria secessionista i prudent a l’hora de concretar una estratègia independentista.

No podem oblidar que les secessions unilaterals són actes rupturistes. La normalitat democràtica a vegades produeix vulneracions constitucionals, però certes actuacions secessionistes unilaterals poden ésser actes d’atemptat o de ruptura de l’ordre constitucional vigent. Per això, convé una teoria i una estratègia que es prengui seriosament tant la unitat com la secessió. Ni la unitat es pot trencar de bones a primeres, ni la secessió es pot esborrar del mapa filosòfic, jurídic i polític.

Per tot això, després de l’insistent camí durant el qual les vies negociades i constitucionals són sistemàticament negades, les vies democràtiques unilaterals complementades per una mobilització popular intensa i perllongada poden arribar a superar legítimament les barreres constitucionals, tot erigint-se la nació secessionista com a poble constituent. Després de majories democràtiques clares i sostingudes es pot fonamentar el despertar i l’emergir d’un nou poble constituent, un Nosaltres el Poble.

Coerció i reconeixement

En un procés secessionista democràtic, pacífic i basat en previs intents fallits de negociació bilateral, el fet que l’Estat matriu s’excedeixi en l’ús de la coerció i de la sanció per a reprimir una minoria nacional i les seves institucions democràtiques pot ajudar a guanyar suports internacionals i, fins i tot, pot arribar a fer néixer un supòsit de dret internacional de secessió basat en la vulneració de l’autodeterminació interna del poble català.

Si, d’una banda, la nació que cerca la independència es carrega de voluntat i paciència negociadora mentre el suport a la independència és clar i sostingut, i, de l’altra, l’Estat central no es mostra disposat a negociar i exerceix una coerció desproporcionada, els tercers estats i organitzacions internacionals es poden sentir més inclinats políticament a reconèixer la demanda secessionista al mateix temps que els principis internacionals de sobirania i de no-intervenció van perdent força normativa.

Per contra, en un context en el qual Europa i el món liberal-democràtic considerin que no existeix una majoria clara a favor de la secessió i que no s’ha negociat suficientment per a emprendre una via unilateral, és difícil que reprovin una conducta estatal destinada a mantenir la unitat, la integritat territorial i l’ordre constitucional.

Perseverança i temprança

En general, en un context liberal i democràtic, una secessió unilateral és un repte polític molt complicat, però aturar una secessió pacífica i democràtica en aquest mateix context també. Les dues bandes han de mesurar bé les seves passes i no es poden precipitar.

En tal context, una secessió unilateral és una cursa de fons, no és una guerra llampec i no es guanya a partir del factor sorpresa, sinó que cal mantenir dos grups de factors en tensió: una mobilització popular majoritària i la virtut de la perseverança, i, alhora, la virtut de l’autocontenció i la temprança.