A partir d’ara, quan algú em pregunti què és Catalunya, ja tinc la imatge que ho explica perfectament.

A pesar dels esforços persistents d’alguns partits polítics i certs mitjans a sou, Catalunya és una societat majoritàriament oberta i tolerant. I sense problemes de convivència.

És cert que a còpia de mentir (molt) i de manipular (encara més) i de convertir en grans notícies mundials fets que no passen de ser un breu en una revista de barri, algú molt desinformat o entossudidament dogmàtic i sectari pot pensar una altra cosa. Però miri, no.

¿Els apologetes de la societat fracturada que no pot celebrar el dinar de Nadal sense acabar al jutjat de guàrdia, de la societat violenta que afusella regidors per la festa major, dels nens marginats, exclosos i discriminats per parlar castellà o dels pobres ciutadans apallissats per dur una bandera espanyola han fet forat? Sí. En certs sectors que necessiten aquesta benzina per tenir un espai? Lamentablement sí. Però això no vol dir que diguin la veritat.

A Catalunya, tot són flors i violes? No. Som perfectes? No. Som collonuts? No. Fem el que podem? Sí. Com tothom.

Hi ha incidents? Alguns, sí. Tristament. Com a tot arreu. Ni més ni menys. I hi ha intolerants que es retroalimenten? Efectivament. I que es necessiten? Molt. I que a la mínima hi posen cinc quilos de pa i un bocí d’engruna de formatge? Totalment.  

I la societat espanyola, què? Doncs el mateix. Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, 20 mil seguidors del Barça han estat a Madrid. Molts d’ells passejant les famoses estelades assassines de Dancausa. I, hi ha hagut algun incident? No. Ni amb els madrilenys, ni amb els 20 mil seguidors sevillistes. En altres societats que tenen fama de civilitzades, això seria impensable.

I aquesta foto ho explica tot:

Vostè i jo podem pensar diferent en moltes coses, però no per aquest motiu hem de deixar de respectar-nos. Vostè i jo podem ser del Barça i tenir ideologies totalment oposades. O ser un del Barça i l’altre de l’Espanyol, dir-nos pestes quan s’enfronten, però ser indepes i anar junts a les manis. O vostè pot ser del Real Madrid i independentista. O sardanista i unionista radical. O de Reus i del Nàstic. O de Tarragona i del Reus Deportiu. O de Vilafranca i de la Joves de Valls. O de Valls i dels Verds. O de Terrassa i de la Vella. O del Vendrell i de Minyons. O de Manresa i de la Penya. O de Badalona i del Barça de bàsquet.

Però, amb els nostres encerts i els nostres errors, intentem conviure. I crec que no ho fem malament del tot. A pesar dels que es passen el dia fotent benzina a una petita flama de llumí.

A la fi, el tema és que tothom pugui defensar el que vulgui i mostrar els símbols que li roti. Bé, mentre ho faci amb respecte i les idees siguin democràtiques. ¿Sap allò que alguns deien i que no apliquen que sense violència es pot parlar de tot? Doncs és exactament això.  

I si algun dia som independents, els dos senyors de les dues banderes, continuaran convivint. Com ara. I tant de bo el seu nivell de vida i de felicitat sigui superior a l’actual, perquè d’això és del que es tracta. I si passa, la vida seguirà. I si no, també.

A pesar que alguns hagin convertit la crispació en el seu mitjà per guanyar-se la vida. I no gens malament, per cert.