Ha passat durant els últims tres anys. Cap a dos quarts d’una de la matinada. Aproximadament. De sobte, un dels diaris del nacionalisme espanyol excloent anunciava que tenia la portada embargada. Sí, sí, un d’aquests diaris que quan va esclatar el cas Fernández Díaz van fer un Harpo Marx conjunt. Era el senyal que l’endemà publicava en portada algun dels famosos informes apòcrifs dels germans Grimm.

I l’endemà ens llevàvem amb la portada ja desembargada. I avui era el presumpte compte secret d’un prohom del procés trobat a no-se-sap-on amb un número de referència impossible, demà era la cunyada de la tieta d’un altre prohom i uns diners no declarats en un paradís fiscal, i demà passat era qualsevol altre escàndol.

Portada embargada era senyal d’atzagaiada al procés. I, a partir d’aquí, ja sap la història, no? Tota Catalunya era un immens 3% i els periodistes que intentaven diferenciar el que era cert (que n’hi havia i n’hi ha) del que era mentida (que s’ha demostrat que era la majoria), eren acusats d’estar a sou del règim.

Ah, però la vida és una roda que no para de girar i qui se’n va al llit amb nens, pixat es lleva. O com deia en Pedro Navaja: “el que a hierro mata, a hierro termina”. I ara són els fabricants de merda a l’engròs i professionals de la conspiració qui abans d’anar a dormir miren a veure si ja han publicat el capítol del dia de “El sorprenent cas de Jorge i el senyor antifrau” per veure d’on els caurà la plantofada. Pobrets, haver de tastar la seva pròpia medicina.

Però, això és només la victòria del pobre. Millor que res? Miri sí, però com que els bons només guanyen a les pel·lícules, quan acabi aquesta història, que veurem com acaba, als dolents no els passarà res. Al mig de l’atac de fatxenderia i supèrbia que ha afectat al senyor antifrau en la seva compareixença al Parlament, se li ha escapat que si el fan fora del seu actual càrrec, ell seguirà a la carrera judicial o s’agafarà una excedència. I ho ha argumentat: una gravació il·legal no és cap prova de res.

Per tant, com si diu que va matar Kennedy, la gosseta Laika, Chanquete, Prince, o els marquesos d’Urquijo, que a ell el seu futur li llepa un peu (i part de l’altre) perquè la feina no la perdrà.

I, pel que fa al seu soci, el mateix. Per això van inventar-se les portes giratòries. I, en el seu cas, a més, agraïment etern a un servidor de l’Estat que ha actuat com ha actuat per salvar el règim i ves que no el condecorin.

I qui ha pagat les misses, el mateix del mateix. Perquè qui té el poder, mana. I qui mana, mana. I als pobres només ens queda el consol de veure com, de vegades, els rics també suen.

El problema és que ha de fer tanta calor perquè això passi que, quan passa, nosaltres ja estem deshidratats.