Sou els únics polítics i activistes catalans que us heu jugat el físic des del final del franquisme, i sou els únics, castigats i perseguits per les vostres idees, que heu fet que ens sentim orgullosos de vosaltres, més enllà de les coincidències ideològiques o de les discrepàncies, més enllà de les simpaties o antipaties personals. Sou la prova vivent que la política també és honorable, honrada. Que és enormement arriscada quan es pretén fer alguna cosa més que administrar i entretenir buròcrates, quan es vol fer alguna cosa més que xerrar i es projecta, de veritat, transformar el nostre sistema imperfecte, democràcia molt millorable. Els vostres noms els escric amb respecte perquè amb el vostre compromís, amb la vostra vida, heu donat vida per a molts anys a la causa de Catalunya, ens heu donat tranquil·litat Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Carles Mundó, Raül Romeva, Toni Comín, Meritxell Borràs, Clara Ponsatí, Joaquim Forn, Josep Rull, Lluís Puig, Meritxell Serret, Dolors Bassa, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Mentre altres constaten que la política és un exercici d’impotència, de resignació, de covardia, els vostres noms netegen, i ja ho necessitàvem com aigua purificadora, la ignomínia que produeix a qualsevol persona informada l’esment de persones com Jordi Pujol, Narcís Serra, Jorge Fernández Díaz, entre molts d’altres, fins i tot també d’insignificants, com Santi Vila.

Entre els representants polítics, els activistes socials i els electors anònims que constitueixen el comú de la gent independentista hi ha hagut, i hi ha, des de sempre, una mútua i permanent desconfiança. Vosaltres l’heu començat a mitigar. La gent del comú sempre té por de fer-se aixecar la camisa pels polítics, de fer-se trair pels electes, en té abundoses experiències recents. Aquest fenomen se sol anomenar el “descrèdit de la política”. Però també existeix, en paral·lel, el recel dels dirigents cap als votants. Un representant polític em deia l’altre dia, en privat, que la seva experiència de les multituds és, en el fons, terrorífica, els veu com una massa informe i intimidatòria, brutal i primària, que com el públic en el Colosseu de Roma, tan aviat pot aixecar el dit i donar-te la vida, pot ser pacífic i enraonat, però també pot abaixar capritxosament el polze i condemnar-te a la mort més cruel o desfermar-se en una espiral de barbàrie i d’irracionalitat. Artur Mas ho va dir de manera més elegant en una entrevista de fa anys, quan afirmava que tenia por d’anar avançant cap a l’enfrontament amb l’Estat Espanyol, de jugar-se-la en pro de la independència i que, en un determinat moment, girar-se, i constatar que al seu darrere ja no hi quedés ningú, gairebé ningú, per fer-li costat, que l’exèrcit pacífic de Catalunya hagués desertat o se n’hagués anat tranquil·lament a dinar. Sense tenir en compte aquesta dinàmica de mutu recel entre representats i representants no es poden comprendre alguns dels vaivens del moviment independentista.

Només el vostre heroisme real, viu, dels empresonats i dels exiliats està mobilitzant de veritat l’electorat independentista, i està expulsant, per la via dels fets consumats, l’aplicació pràctica de l’article 155. Malgrat el recent comportament miop dels partits polítics sobiranistes. La Generalitat no s’ha deixat intervenir per la via de la no col·laboració. Perquè els autèntics i legítims representants sou vosaltres. Els alts funcionaris de l’Estat Espanyol desplaçats a Barcelona no estan fent res d’útil, ara com ara, per la causa espanyolista, perquè saben que no poden. Es reuneixen amb els funcionaris catalans d’amagat, en hotels, en bars, fins i tot en pàrquings, vergonyosament, sense atrevir-se a gaire res. Per videoconferència no es pot governar Catalunya i ho saben, ara ja ho han vist. De la mateixa manera que saben a Madrid que l’independentisme rebutja l’enfrontament violent amb les forces de la repressió policial i de la Guàrdia Civil, també han vist que la societat catalana, en el seu conjunt, considera que el Govern legítim de Catalunya sou els seus dirigents represaliats, i sobretot, perquè heu desfet amb el vostre capteniment, per un temps, la mútua desconfiança entre polítics i votants. Esperem que duri.