Del 22 al 28 de juny

22 de juny: Avui ens hem assabentat d'un dels afers més pudents de la democràcia. Semblava difícil abaixar encara més el llistó de la decència política. Tanmateix la parella integrada per Fernández Díaz, ministre de l'Interior en funcions, i l'aleshores director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, De Alfonso, ho ha aconseguit àmpliament: trigarem a veure -esperem-ho- una acció similar de corrupció política; és a dir, de patrimonialització dels recursos institucionals a favor d'un sectarisme malaltís. Corrupció no és solament apropiar-se de calers públics o fer o consentir que altres se n'apropiïn. La màxima corrupció és agafar una institució pública i apartar-la de les seves finalitats legítimes. Aquest diari ha reproduït a bastament -i continuarà fent-ho- les vomitives converses entre aquests dos personatges, que, a sobre, es declaren víctimes; no cal més que dirigir-se a l'hemeroteca. Queda palès que de barra aquest parell no en va mancats.

23 de juny: Continua -i continuarà- la difusió de les converses. Acusacions més o menys creuades, fins i tot al PSC, cosa que costa tant de creure, que segurament li caurà una querella a l'aquest dijous censurat pel Parlament director de l'OAC.

Cridaner resulta que De Alfonso en la seva compareixença davant el Parlament, l'òrgan constitucional que el va anomenar, a penes ha dedicat temps a relatar la seva funció. Ha parlat d'honor, de ser una víctima i d'altres subrealismes -literal: per sota de la realitat-, però no ha parlat per què va a anar a veure al ministre. En canvi ha amenaçat veladament de descobrir el pastís, en concret de tenir fitxes. Deixant de banda un més que probable delicte d'amenaces a un alt organisme en l'exercici de les funcions pròpies, sembla com si l'aleshores director de l'OAC  tingués pensada la jugada i s'hagués agençat una mena d'assegurança. Però això fora més greu encara: si té coneixement -escoltades les gravacions sembla poc probable- de delictes o, si més no, d'irregularitats de personatges i autoritats a les quals ha de controlar i s'ho guarda, i no ho posa en coneixement de les autoritats adients, potser estem davant uns altres possibles delictes. La ignorància i la mala fe en un jutge de professió, per més que ara estigui en serveis especials, resulta d'una gravetat inaudita.

24 de juny: Va guanyar el Brèxit. Tot tenint en compte que cap partit com a tal defensava el Bremain -al Govern 5 ministres eren partidaris de marxar- era quelcom lògic. No tan lògica és una de les conclusions precipitades, més aviat de cunyat, que se'n va extreure: el vells havien condemnat el futur dels joves apartant-los de la UE. Mentida! És cert que els joves van votar més pro-UE que els més grans, però és que, més del 60% dels joves no van anar a votar. Si hi haguessin anat en la mateixa proporció que els veterans, el Bremain hauria guanyat clarament. O sigui que quan hom afirma coses com l'ajusticiament polític dels joves en mans dels vells, cal saber de què es parla. Ni a les illes ni ací sembla que aquesta essencial magnitud del tant per cent de votants per franges es va tenir en compte. Però l'eslògan va quallar: el Regne Unit es va convertir en una mena de regne iuvenocida.

Segona qüestió que ens va sobtar molt, i més venint d'una societat d'encuny protestant i, suposadament, sincera,  si més no, més que les llatines. El dia 24, al matiner programa estrella "Good Morning Britain" el protofeixista Farage, líder i artífex del Brèxit, va reconèixer que les dades donades eren errònies, tot començant pels 350 milions de lliures setmanals que suposadament anaven de Londres a Brussel·les, sense tornar-ne. Atònita l'entrevistadora, Farage, amb genuïna flegma britànica, és a dir, amb pura hipocresia, com si mai hagués trencat un plat, va ratificar que sí, que havia estat un error. Aquí tenim una bona colla de mentiders sense escrúpols, però no tan elegants ni immutables en reconèixer que han comès frau electoral.

Finalment, va sorgir una agra polèmica sobre els referèndums. Opinions com els nassos: tothom amb la seva. Ara bé, si per aquestes contrades hagués guanyat el Bremain, ni dos segons s'hauria perdut en fines especulacions tot donant lliçons de democràcia ... d'escola bressol.

Ara, a més, l'anglès deixarà de ser llengua oficial a la UE; potser serà la lingua franca, però els anglesos quan, com país tercer, hagin de negociar, caldran ser assistits d'intèrpret. En llengües estrangeres són molt pitjors que els italians i els espanyols, que ja és dir.

25 de juny: Jornada de reflexió. Una de les altres tares d'una democràcia poruga com és l'espanyola. L'Estat ens diu que un dia abans de les eleccions cal reflexionar i no hem de sentir propaganda política. A més, des del dilluns anterior a la jornada electoral no es poden publicar enquestes. Esclar que si es publiquen fora del territori del Regne, i un té internet, pot consultar el que li doni la gana. Patètic.

No gens menys patètic que la plorera dels dos conspiradors, Fernández Díaz i De Alfonso, declarant que la seva intimitat, en ser enregistrats, ha estat violada. En primer lloc, fóra estrany que no es gravessin, per sistema, les converses del ministre de l'Interior -i del president del Govern o de la Generalitat o d'altres altes instàncies-. Aquestes gravacions per sistema, sense demanar permís, no serien estranyes quan, com és el cas, els interlocutors són dues autoritats. Les autoritats, quan estan exercint el seu càrrec, encara que sigui com en aquest cas de manera infame i il·legal, no tenen intimitat. La intimitat és un dret fonamental dels particulars ... contra les autoritats. O sigui que la gravació, la fes qui la fes i la divulgués qui la divulgués, no constitueix cap delicte. Només faltaria que ho fos. Esperem que més tard o més d'hora, si no marxen voluntàriament, responguin per aquestes malifetes, que continuaran gotejant fins al darrer minut de totes les gravacions.

26 de juny: Jornada electoral. De sorpasso, niente. Com que de seguida algun graciós va proclamar: tortasso. I reafirmació amb 14 diputats més, encara que en precari, del PP. Vam quedar una mica en xoc. És un altre tema obert: votar corruptes (el PP és un partit penalment imputat) i mentiders és el tema més greu però no és l'únic. En general, sembla que, els elegits, molt capaços d'estirar de veritat amb el país cap endavant i el progrés no semblen.

27 de juny: Comencen les discussions, informals, per formar govern. El PP ha abandonat, pel que sembla, el mantra de fer president el cap de colla de la llista més votada. Ja han descobert el parlamentarisme: és la cambra la que fa presidents, no directament la ciutadania. Combinacions n'hi ha moltes. Enlloc està escrit que qui guanyi les eleccions ha de ser premier o, àdhuc, seure al govern.

Sembla, però, que no hi haurà valor per complir pels partits de l'oposició, la seva primera promesa electoral: fer fora el PP. I qui més la pot incomplir, malgrat tots els seus juraments, és el PSOE: la seva abstenció aplana la via per la investidura de Rajoy i la perpetuació de la majoria del govern que ha fet més pobres els espanyols, que més enfrontaments ha tingut amb tothom, practicant com a religió l'absència de diàleg, i més drets ha anihilat. I per acabar-ho d'adobar, més irrellevant ha fet Espanya a Europa i al món. La patètica figura monolingüe de Rajoy voltant sense rumb en les reunions internacionals supera el patetisme de la vergonya aliena. I més corrupció, esclar.

28 de juny (per al 29): Bona notícia. El Parlament, donant una lliçó -veieu com quan es vol, es pot- ha destituït De Alfonso, per indignitat en l'exercici del seu càrrec. Els fets són a bastament coneguts i no cal tornar-hi. Després de tot, malgrat els immensos problemes que arrossega Catalunya, les institucions han estat capaces de donar resposta a la pitjor de les corrupcions: utilitzar les institucions públiques en servei propi, personal i sectari.