Del 8 al 14 de juny
Pressupostos, procés, campanya, Barça

8 de juny: Conseqüències del veto de les CUP als pressupostos: no s’augmenta la despesa social i es continuarà pagant religiosament el deute, interessos inclosos, cosa que es clamava per auditar, en prorrogar-se els pressupostos. Xocant política social.

Des d’una perspectiva democràtica de vella política, el govern que no pot aprovar pressupostos, se’n va a casa. Coses de la bona vella política. Que no es pugui, per la cotilla estatutària de dubtosa qualitat, convocar eleccions, no obsta que el Govern dimiteixi, resti en funcions i esperi el primer dia hàbil per convocar eleccions. Mocions de confiança i altres giragonses ara no toquen i encara menys passat l’estiu i l’Onze de Setembre: més de tres mesos amb un Govern, de fet, interí.

9 de juny: Ja portem un parell de dies dels dits Papers de la Castellana. Som davant el vernacle wikileaks dels delinqüents fiscals i econòmics espanyols, ací també, de Girona a Cadis. En aquest Gotha dels bandolers de l'afer públic, la família Borbó, alguns en la línia de successió remota (que li ho diguin a la reina Isabel II, què és ser lluny en la línia successòria), gaudeix de posicions capdavanteres. La premsa del règim ha passat sobre aquesta nova infàmia de puntetes. Mala peça al teler dels autodenominats regeneracionistes.

10 de juny: Una cosa havia fet fort el procés per damunt de tot: la transversalitat social, cultural i política de les organitzacions de la societat civil, de divers origen i destí, però que havien convergit en un intens moviment pro independència sense embuts. A part de l'entusiasme general palesat pels generosíssims militants socials, el seu apartidisme declarat era un actiu clarament de la nova política, que el feia encara més fort.

Les institucions van perdre l’exclusivitat de l’acció política: és un monopoli indegut; la política es fa on és la gent. En temps ordinaris, resulta més pràctic fer política institucional, però arribats els temps costeruts, l'apoltronament dels polítics professionals els fa perdre el tren de la contemporaneïtat i decauen els seus privilegis d’exclusivitat. Aquesta excepcionalitat, malgrat les lloances de rigor, és molt mal vista i pitjor sentida per la classe política. Contraataca així que pot. Sembla que és el que està succeint tant a l’ANC, com a Òmnium i com a l’AMI –la més oficialista de les tres associacions, atès el seu caràcter institucional-. Singularment l’ANC viu hores convulses pel desig a penes dissimulat dels partits enfrontats entre ells mateixos per fer-se seu el control. Per tot això, coincidint a més amb nous temps de dificultats, fa la sensació que socialment el procés ha perdut esma.

Gens aliè és el fet que en una nova contesa electoral, els dos partits que van formar Junts pel Sí –dels independents ningú se'n recorda- practiquen un Del tot Desunits. La conseqüència: pretenen ocupar tots els ressorts, els de la societat civil també, i lluiten aferrissadament, amb més o menys visibilitat, pel llur control.

El procés sembla avui socialment afeblit en comparació amb mesos enrere i la base social no sembla més amplia que al 27-S

La conseqüència: el procés sembla avui socialment afeblit en comparació amb mesos enrere i la base social, absolutament imprescindible per transitar la via dolorosa cap a la independència, no sembla més amplia que al 27-S, per exemple.

11 de juny: Sorpasso, aquest és el mot. Em temo que sent important (tomba el sistema partidista de la transició), potser sigui més fum d'encenalls que altra cosa, si, com no sembla gens impossible, neix una Gran Coalició, expressa o tàcita. Aquesta i el roc de Catalunya, tant cap endins, com cap a Espanya, poden donar una nova legislatura no precisament austera en ensurts i tensions, adobada amb noves retallades. Retallades que, negades al públic espanyol, han estat confirmades als senyors de Brussel·les.

12 de juny: Diumenge de sang a Orlando: matança homòfoba a mans d’un americà d'origen afganès. Sospita d'acte terrorista a mans d’un llop solitari. Res d’això: L'ISIS, campió de la propaganda malsana, s'apropia de l'atemptat, sense que consti cap vincle amb l'assassí.

Primera conseqüència: el demagog Trump vol fer una cosa incomprensible amb els musulmans. No deixar-los entrar (a la frontera caldrà respondre ara, en comptes de si ets del partit comunista, si ets musulmà?) o tancar els 3 milions de musulmans que hi ha als EUA? Amb els americans d'origen japonès ja ho van fer i vetar l’entrada a la frontera també; d'experiència i mitjans, en tenen. Atenció als resultats del segon dimarts de novembre.

El tema té la marca de l'homofòbia, estranya atès que hem sabut que l'assassí era client habitual del Pulse, el pub d'ambient gai, lloc de la massacre. Encertadament es diu que l’homofòbia no és una malaltia; el fanatisme, sí. Aquest fanatisme, d’arrel religiosa, més concretament, monoteista, malgrat reformes legals, sura arreu. Per exemple: personats companys dels ferits d’Orlando a donar sang, els homosexuals van ser rebutjats per imperatiu legal, que no pas científic. In God we trust.

13 de juny: Avui era el dia del debat a quatre. El més rellevant, al cap i a la fi, és que s’ha demostrat que era un debat a quatre i no a dos. O sigui la fi del bipartidisme i, en bona mesura, de la ja agònica transició. Això ha estat el més rellevant; això i la ja tradicional absència d'arguments de fons, contrastats i raonats, per abordar els problemes dels ciutadans. Una dada que el debat posa de manifest: un horari impossible pel ciutadà mitjà i pels mateixos professionals. De fet el debat va ser un late show. La força de la televisió podria aconseguir avançar, si més no, una hora (i començar puntualment).

Quant al contingut, pobresa. Un president-candidat ple de fums, creient-se l’alfa i l'omega de tot allò bo –que pocs veuen- que ha fet, amb falsedats, omissions i exageracions. A tall d'exemple, la corrupció: presentar-se com a campió de la lluita contra els corruptes, tenint el seu propi partit imputat, és més que cinisme. L’altra conquesta del seu mandat, fer-nos a tots més pobres, també ho presenta com un èxit. I la resta de candidats, sense dades i amb eslògans, poca cosa van contrarestar. En canvi, es van llançar pulles acusant-se de no se sap ben bé què respecte al fracàs de la investidura en el qual tots van posar el màxim de la seva part per tal que no quallés.

Iglesias va tenir l'exclusiva de la nit: el referèndum per Catalunya no és cap línia vermella

Curiosament, ningú va ressaltar la covardia de Rajoy en rebutjar l’encàrrec reial. Per això resulta inexplicable la docilitat de Sánchez cap a Rajoy, tanta, que va quedar molt enfosquit. Rivera i Iglesias, millor el segon que el primer, en la seva línia; el primer, però, de més a menys i nerviós. Iglesias va tenir l'exclusiva de la nit: el referèndum per Catalunya no és cap línia vermella. Ara està per veure, si arribat el cas, el PSOE –Sánchez no és previsible que passi del dia 26- els accepta com a primers en una eventual coalició. Meritxell Batet, sembla que, com a mínim, a parlar seriosament, sí que s'hi avé.

14 de juny: Un cop més el Barça. Acord entre Barça/Rosell/Bartomeu amb la Fiscalia i, ara sí, amb l'Advocacia de l’Estat en el cas Neymar per delictes tributaris. Exoneració personal dels dos presidents i condemna acceptada pel Barça per delicte fiscal, amb el corresponent pagament de multes i reintegrament del deute amb interessos.

Fins ací res anormal. Però, l'oposició, amb raó, no es conforma. Volia que l'acord anés a l'assemblea. Però no hi anirà. Per què? Per una senzilla raó: d’una banda seria reconèixer un gruixut feix de mentides sobre la contractació de Neymar; segona, es va al·legar a l’assemblea celebrada en el seu dia, que els contractes era confidencials i, en una assemblea, deixarien de ser-ho. Com sempre la manca de transparència té com a finalitat amagar afers inconfessables. I que els socis d'una entitat, els sobirans de la mateixa, siguin apartats d’aquesta manera dista de la legalitat. Seria reconèixer estats d’excepció i de secrets en una entitat que és publica per als seus membres. Més marro.