De l'1 al 7 de juny

1 de juny: Enèsim cop de porta dels barons a Pedro Sánchez. Davant d'una tímida apertura de l'holograma de lideratge que és el madrileny per intentar resoldre l’enfrontament amb Catalunya, el baró de guàrdia –és igual qui- li ha saltat a la jugular: la igualtat dels espanyols no es toca. Caldria saber què entenen aquests sants barons per igualtat; dubto que sigui el mateix que s’entén en les democràcies avançades. Però tant se val. Catalunya ha estat una pedra a la sabata de l’espanyolisme i com que no sap desempallegar-se'n si no és amb la força bruta, perplex s’enroca en lemes i podreix el problema. Després del 26-J tindrem un altre absurd déjà vu que ens oferirà en exclusiva l’immobilisme tant ranci com transversal.

Per això, qualsevol proposta de variar l’statu quo que faci Pedro Sánchez sona a directament no creïble: tots sabem que no passa del fossar de l’orquestra.

2 de juny: Salta el processament de Griñán i Chaves. Aquest cop, el PP no parla de conxorxa judicial de jutges desafectes. En un racó, com gat ben menjat, ronca. De tota manera, el processament dels dos expresidents de la Junta d’Andalusia és ben estrany: se’ls acusa de prevaricació i malversació. Ni s’especifiquen les resolucions injustes ni s’avaluen els cabals concretament malbarats. Després de 5 anys d’instrucció era el mínim. En parlarem, ben segur, més.

3 de juny: En el seu al·legat final, l’advocat de l’Estat ha mantingut la incriminació de Messi; la fiscal, com ja va fer al principi del judici, considera que el 10 del Barça no ha comès cap delicte. El seu pare, sí. Veurem què diu ara el tribunal. Fins ací tot normal. Bé, tot normal, no. Crida l’atenció que l’Advocacia de l’Estat, malgrat haver ingressat Hisenda tot el deute tributari, amb els seus recàrrecs, no ha fet com ha fet en els casos de Casillas, Alonso, Mascherano, la Caballé o tants altres: tancar un pacte, com també desitjava la Fiscalia, i obtenir una sentència de conformitat, és a dir, una condemna per delicte fiscal intencional, amb les seves penes i altres conseqüències jurídiques.

Es diu que la cap de l’Advocacia de l’Estat que va mantenir l'acusació contra els Messi, l’actual Advocada General, la senyora Silva, filla i nora de Silva Muñoz i Fraga Iribarne, conspicus franquistes reconvertits a la democràcia, el segon més que el primer, va ser directiva del Reial Madrid. Tant és. Si el cap d’Hisenda, el ministre Montoro, li hagués donat l’ordre de procedir com es procedeix en la resta de casos, no hauríem hagut de passar la vergonya de veure com el seu subaltern insultava Messi dient-li capo. Si l’Advocacia de l’Estat, que és una entitat estatal, integrada per funcionaris públics, i sotmesa a ferris principis constitucionals –coi, un altre cop la Constitució!- hagués considerat que Messi encapçalava una organització criminal, corresponia acusar-lo. I no ho va fer; ni ho va insinuar. Només, a traïció, en l’al·legat final, a l’hora de les argumentacions, no dels fets, l’Advocat de l’Estat es despenja amb aquesta vesània. L’eterna Brigada Aranzadi.

4 de juny: Amb la boca petita la premsa del règim passa per alt que el PP ha avalat els 1,2 milions d’euros imposats com a fiança pel jutjat central d’instrucció nº 5. Una pregunta òbvia apareix: amb quines garanties el Banc Popular ha donat aquest aval? El Banc Popular, que ha hagut d’anar a una ampliació de capital en els darrers dies, cosa que els mercats no han digerit del tot bé, suposem que s’ha assegurat el cobrament d’aquest no precisament minso aval. No fóra sobrer que el jutge ho esbrinés, no fos pas una graciosa concessió encoberta.

Igualment ens hem assabentat del registre de la seu central del Banc Santander; sembla que per veure els dipòsits de l'HSBC –banc que va haver de marxar d’Espanya, sense sanció, arran del cas Gescartera, per tenir-hi comptes secrets-. Tot es deu al fet que la famosa Llista Falciani ací, com a la resta d’Europa, està sent investigada. Tanmateix no a tots als qui es van aixoplugar dins l’opacitat suïssa els arribarà el braç de la Justícia. Uns, com la família Botín, van ser literalment convidats per la Hisenda pública espanyola a regularitzar els seus presumptes deutes, si era del seu interès. Aleshores, ja es va demostrar el que l’Advocada de l’Estat va dir a Palma, al judici de la Infanta: que Hisenda som tots era un lema publicitari que, nosaltres, pobres, no vam saber copsar. Regularitzada la seva situació, l’Advocat de l’Estat no va tenir cap inconvenient a sol·licitar, no ja una pena atenuada, sinó l’arxivament de la causa, que es va atorgar. L’Advocat de l’Estat.

5 de juny: Sembla que els partits i coalicions només estan interessats en les enquestes, diria que menys grolleres i més afinades i perfilades. El possible sorpasso de Unidos Podemos –el sorpasso és només una etiqueta periodística italiana: mai no es va arribar a produir- centra les discussions. Tot rau en dos temes que revelen, si més no, la frivolitat dels dits analistes: la voluntat de la coalició d’esquerres de guanyar i, com a mínim, superar el PSOE –sembla que això sigui pecat mortal- i la deshonestedat que la col·lació es declari socialdemòcrata, cosa que no és nova; sembla però que el PSOE –només el PSOE- tingués registrada en exclusiva la marca socialdemocràcia. Esclar, a falta d’arguments per despertar els votants als quals reconeixen que estan adormits, els pintors es pengen de qualsevol brotxa.

6 de juny: Anima el pati de veïns els dits papers de la Castellana. Des d’avui sabem com les diferents famílies reials espanyoles, els Borbó, els Rato, els Pujol, ... s’han anant cruspint el patrimoni dels seus conciutadans burlant el Fisc (o adientment autoamnistiats) i fent tota mena de negocis sense aparença de legalitat. El modus operandi genuí de la classe extractora.

I seguim sense debat electoral. Potser les idees es guarden pels catorze dies de campanya. A més a Catalunya, per segona vegada després del 27-S els que volen liderar el procés concorren com a separats per no se sap ben bé què. Així l’hegemonia independentista sembla més lluny que mai. Cal ser optimistes: tot pot empitjorar.

Avui estem força més lluny de la independència, i Madrid surt reforçat sense desgast: ni demandes, ni querelles, ni TC: no ha calgut la Brigada Aranzadi

7 de juny: Justa la fusta. Encara pitjor. La CUP, en una assemblea de les seves, es nega a retirar l’esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat. Un gremi extraparlamentari, sense legitimació ciutadana, però constituït en avantguarda de no se sap tampoc ben bé què ni de qui, ha dit que nanai i nanai serà.

Com aquesta decisió és legítima (legítim no vol dir ni bo, ni necessari, ni adient, ni oportú...) només es pot valorar políticament pels seus resultats. A parer meu no n'hi ha més que dos, que són cares de la mateixa moneda: avui estem força més lluny de la independència, força més; i Madrid –el que entenem per Madrid- surt reforçat sense desgast: ni demandes, ni querelles, ni TC: no ha calgut la Brigada Aranzadi. La guerrilla local ha fet la seva feina en allò que més dol: la moral. Però el debat no sembla centrat ací, sinó un cop més en temes secundaris: a saber si hi haurà eleccions (no abans d’uns mesos per imperatiu legal). I a les cancelleries europees, a les americanes i a la Rue de La Loi, entre la riota i l’estupefacció.

Com deia Tony Judt en el seu darrer llibre: Alguna cosa va malament.