Del 14 al 17 de maig

14 de maig: 5è aniversari del 15-M. Que si ha influït en la política espanyola i catalana? Dels protagonistes institucionals de l’època, només queda Rajoy, i encara, potser, per molt poc temps més. Després del Maig del 68, els canvis profunds no van emergir a França fins al 1981, quan Mitterrand va guanyar el seu primer septennat. Poc després, però, el 1982, la socialdemocràcia va ser desallotjada a Alemanya; Reagan i Thatcher esdevenien màsters de l'univers. Compte doncs!. En tot cas la percepció de règim esgotat, incapaç de donar solucions efectives als problemes dels ciutadans és ben palesa. Veurem com es gestiona.

Matí. Sol (al cel), feines domèstiques (sense exagerar), llegir premsa, tuitejar, escriure i escalfant a la banda. Concentració plena per a les 5 de la tarda. Hora torera i a Granada.

Tarda. Campions.

Els paral·lelismes del cas Fritz Bauer amb l’Espanya postfranquista i constitucional són tant evidents com esfereïdors

Hem vist El caso de Fritz Bauer. Malgrat algunes crítiques indocumentades, bon cinema polític. Bauer va ser el fiscal en cap de l’Estat de Hesse (Frankfurt, per entendre’ns) que, impel·lit per un sentiment de justícia i de decència, va aconseguir des de les pròpies entranyes de l’Estat dur davant la Justícia, encara que fos a Israel, el sinistre Eichmann. Més sort va tenir per aconseguir posar dempeus els processos d’Auschwitz, també a Frankurt. Malgrat que el seu diabòlic comandant, Rudolf Höss, ja havia estat jutjat i executat a Polònia el 1947, gràcies als seus testimonis als Judicis de Nuremberg i a les seves Memòries recollides per l’historiador Martin Broszat, ens podem fer una idea cabdal de l’anihilament com a política d’Estat i el pla industrial dut a terme per l’Alemanya nazi. Tanmateix, la majoria de responsables, ideològics i materials del nazisme, no solament no van ser jutjats, sinó que van integrar-se en la vida social, econòmica i política d’Alemanya -i Àustria- com si res. Aquesta infiltració al nou Estat germano-occidental lluita contra Bauer –jueu, socialista i gai- i intenta destrossar-lo. Poc li va faltar.

Els paral·lelismes amb l’Espanya postfranquista i constitucional són tant evidents com esfereïdors.

15 de maig: Hi ha coses que són difícils d’entendre. Tot partint sempre de la bona voluntat, com pot pretendre el PSOE reformar la Constitució en sentit federal sense haver manifestat mai cap text, a tot estirar idees vagues? Amb una majoria suficient al Congrés (dos terços) queda sempre el Senat. Allà la minoria de bloqueig del PP, guanyi o no, és notable: 133 senadors per la reforma simple. Deixem ara de banda l’agreujada. És més que probable que els perdedors demanessin un referèndum: només els cal el 10% de diputats o senadors.  Hi ha dues solucions ara com ara: o pactar amb el PP o tots contra el PP i jugar-se-la a un referèndum. Si és la primera opció, la reforma, vist tot el que hem vist i sabem, no té cap possibilitat de ser una reforma en sentit progressista: més democràcia i reconeixement de sobirania a ens infraestatals. Si és la segona opció, podria superar-se potser la primera etapa -la reforma a les Corts-, però difícilment el segur referèndum. O tant haurien de canviar les coses que Espanya no seria l’Espanya que coneixem.

Sigui com sigui, un impuls realment creïble de reformar la Constitució passa necessàriament per minvar el PP el més possible. Despatxar candidatures unitàries al Senat amb un “No, gràcies!” és, al cap i a la fi, no voler reformar la Constitució o una cosa encara pitjor: involucionar-la.

Aquesta setmana sessió doble. També hem vist Trumbo: potent història, excel·lents interpretacions, realització plana de telefilm, tal com era d’esperar del seu director –expert en comedietes i biopics-, Jay Roach. Així i tot, és un altre must en el pobre panorama del cinema polític, i una alegria que facin, com proposava fa temps Jaume Figueras, pel·lícules per a més grans de 35 anys. L’edat del públic a la sala superava amb escreix aquesta mitjana.

El nou secretariat de l'ANC ha d'estar a l’altura i esmunyir-se del pressing dels partits, que ja sabem com acaba tot el que toquen fora del seu estricte àmbit institucional

16 de maig: El nervi independentista l'ha mantingut, potenciat, custodiat i exhibit sempre l’ANC. És un triomf més de la nova política –ara tan menystinguda pels de la vella-. L’ANC és una expressió apartidista i radicalment política, alhora, de la societat civil. El clima en el qual ha viscut les darreres setmanes, vist des de fora, ens és desconegut i preocupa. Cal desitjar que el nou secretariat estigui a l’altura i s’esmunyi del pressing dels partits, que ja sabem com acaba tot el que toquen fora del seu estricte àmbit institucional d’actuació.

17 de maig: Entre Can Buxeres i el pavelló Mies van der Rohe, Sánchez ha presentat al seu govern a l’ombra. Entre camp, amb vells rockers, i cool, ara per ara no para d’oferir tòpics eslògans de dircom sense especial contingut. Encara que, segons els experts diuen, els programes no se’ls llegeix ningú, alguna proposta concreta i detallada caldria ja haver presentat amb les fotos. Què és això del federalisme? On hi ha un text articulat –deformació professional meva, potser- de la reforma constitucional que proposen, per més que calgui negociar-ho? Com pensen recuperar la ciutadania que el 2010 el mateix PSOE va començar a expulsar del sistema? Com faran les paus amb Catalunya? Ressonen encara paraules molt concretes, post Granada i tot, de Pérez Rubalcaba el 8 d’abril del 2014. De la mà del PP va barrar la porta, no ja a una reforma constitucional, sinó a admetre a tràmit tres modalitats diverses de consulta a Catalunya, totes elles constitucionals en la lletra i sobretot amb el principi democràtic a la mà. El PSOE, aquell dia –i no va ser el primer-, va exercir de Brigada Aranzadi.

Joan J. Queralt
OPINIÓ Caro diario (1) Joan J. Queralt