Va passar amb el famós Brèxit i ha passat amb les eleccions de diumenge. Un cop vistos els resultats, hi ha gent que s’exclama: “Ai senyor, vés ara... si arribo a saber que passaria això vaig a votar/voto una altra cosa”.
Doncs miri, sí, sí, el penediment està molt bé, però hi ha una cosa encara millor: no haver de practicar-lo. La dècima de segon que acaba de passar ara mateix ja no tornarà mai més, per molt que fem carona de no haver trencat mai una vaixella sencera. I la rectificació dels errors clamorosos és molt bonica i tendra, però feta a posteriori és poc pràctica. És allò del “si arribo a saber que clavant-li 26 ganivetades es moriria, no hauria agafat el ganivet de l’armari”. Efectivament, però el gran l’error no és agafar el ganivet sinó que són les 26 ganivetades. I sap per què? Perquè no cal ser gaire espavilat (o espavilada) per saber que clavar ganivetades no només és lleig i un delicte, sinó que a partir de la tercera, tu ja veus que allò acabarà malament. Coi, llavors, per què continues? I si continues, per què no reconeixes que allò era molt lleig i molt delicte, però que li havies trobat el què i per això vas continuar? No sé si m’explico.
Em vinc a referir que aquesta autoexculpació, que realment és una autojustificació, està molt bé per no tenir mala consciència, però no evita que sigui un autèntic autoengany. Sobretot perquè una actitud així, com que no va a l’arrel del problema, no evita la repetició de l’error. El “jo què sabia” és un desastre del passat i pel futur.
És molt més honest (i pràctic) assumir la realitat i afrontar-la intentant entendre per què has votat el que has votat (o per què has fet el que has fet). No garanteix no tornar a caure en l’error, però com a mínim et situa en la realitat. I, posats a triar, millor tocar de peus a terra que viure a Màtrix.