Els britànics decidiran el 23 de juny si el seu país seguirà a la Unió Europea o l'abandonarà. Si la decisió és sortir, tindrà múltiples i profunds efectes negatius per a l'economia britànica, per al benestar dels seus ciutadans i per a la seva posició al món. Per molt que s'entossudeixin els partidaris del Brexit, una Gran Bretanya aïllada d'Europa no seria més forta en l'ordre mundial, sinó més feble. Ho té clar el govern dels Estats Units, que és el seu primer soci i aliat i dóna suport enèrgicament a la permanència. 

També seria internament desestabilitzador: a la ruptura amb Europa li seguiria una més que probable fractura territorial, perquè els líders escocesos ja han anunciat que aquesta decisió seria motiu suficient per exigir la repetició del seu propi referèndum d'independència i, obtinguda aquesta, demanar l'ingrés d'Escòcia com a nou membre de la UE.  

La sortida de la Gran Bretanya seria el cop de gràcia per al projecte d'unitat europea. La UE va començar a suïcidar-se amb una estratègia equivocada davant de la crisi econòmica que va aprofundir i va prolongar la recessió i va obrir un avenc entre els països del nord i els del sud. Ha continuat amb la traïció als seus principis fundacionals, l'expressió més escandalosa dels quals és la vergonyosa gestió de la crisi dels refugiats i el vergonyant acord amb Turquia. I en la seva actual debilitat, no suportaria el cop de l'abandonament de la Gran Bretanya. Si al seu dia es va considerar que l'eventual sortida de l'euro d'un país menor com Grècia posaria en perill l'edifici sencer, això seria infinitament més nociu. 65 anys de construcció europea llençats a les escombraries en un sol dia.

La sortida de la Gran Bretanya seria el cop de gràcia per al projecte d'unitat europea

També afectaria tots els equilibris geoestratègics de l'inestable ordre internacional. Parlem d'un país clau en el sistema financer global, de la tercera potència nuclear, amb seient permanent i dret de veto al Consell de Seguretat de l'ONU i amb un paper important en algunes de les zones més conflictives del planeta, començant per l'Orient Mitjà.

Divagant sobre aquestes coses durant un recent vol entre Londres i Barcelona, em vaig preguntar: si els catalans poguessin participar en el referèndum britànic, què votarien? Com que la majoria són gent assenyada, em vaig dir, veurien clarament que la ruptura amb Europa és un disbarat i votarien per la permanència. I els independentistes catalans, què opinaran sobre el Brexit, més enllà d'aplaudir el “dret a decidir”? Recomanaria Artur Mas al poble britànic que trenqui amb Europa amb el mateix fervor amb què encoratja el poble català a trencar amb Espanya? El cas és que tots els mals que es deriven de desconnectar el Regne Unit de la Unió Europea poden traslladar-se, corregits i augmentats, a la desconnexió de Catalunya de l'Estat espanyol –el que implica la sortida de la UE, i espero que no insisteixin a insultar la intel·ligència de la gent amb el sopar de duro que no hi ha relació entre una cosa i l'altra–.

Hi ha diverses circumstàncies agreujants en aquest cas: primera, que la Unió Europea és una construcció política molt més recent que Espanya. Segona, que els vincles entre la Gran Bretanya i la UE són molt més tènues que els que uneixen Catalunya amb la resta d'Espanya. I tercera, que la Gran Bretanya disposa de recursos per sostenir-se i sostenir la seva gent fora de la UE, que de cap manera no tindria Catalunya per subsistir i progressar si trenqués simultàniament amb Espanya i amb la mateixa Europa.

Tots els mals que es deriven de desconnectar el Regne Unit de la Unió Europea poden traslladar-se, corregits i augmentats, a la desconnexió de Catalunya de l'Estat espanyol

I si per a qualsevol persona raonable de Catalunya (inclosos, que ja és a dir, els dirigents polítics de l'independentisme) és fàcil veure que els perjudicis de l'aïllament britànic són molt superiors a qualsevol avantatge real o imaginari, com és que no poden o es neguen a veure aquesta mateixa realitat quan es tracta del seu propi país?  

“El cor té raons que la raó no comprèn”, va escriure Pascal. Doncs serà això, ha de ser això. El fet és que hi ha milions de ciutadans britànics que estan disposats a precipitar el seu país en l'abisme de deslligar el seu destí de la resta dels europeus i fer del Canal de la Mànega un mur separador. I no hi ha res racional que permeti sustentar un atemptat semblant als seus propis interessos nacionals. Potser molts d'aquests mateixos “separatistes” britànics estiguin contemplant amb estupor i incomprensió l'intent secessionista de Catalunya respecte a Espanya.

I és que hi ha poques coses en la vida dels pobles que enceguin tant com la passió nacionalista. La resurrecció dels nacionalismes està destruint l'Europa que sempre hem desitjat, de la mateixa forma que els nous populismes poden arribar a destruir la democràcia representativa.

Hi ha poques coses en la vida dels pobles que enceguin tant com la passió nacionalista

Som constantment davant de manifestacions diverses del cèlebre trilema de Rodrik. Al segle XXI, explica l'economista de Harvard, cal elegir entre dos d'aquests tres conceptes: globalització econòmica, democràcia política i sobirania nacional. No es poden tenir les tres coses alhora i amb la màxima intensitat, almenys una d'elles ha de cedir.

La Xina i Rússia, per exemple, han triat sobirania i globalització, sacrificant la democràcia. Els populismes llatinoamericans tipus Kirchner afirmen ferotgement la sobirania en un marc de democràcia política, però això els despenja de l'economia global i els condemna a l'endarreriment i l'autarquia. Els europeus triem el camí de renunciar voluntàriament a parts importants de les nostres sobiranies nacionals a canvi d'enfortir la democràcia i beneficiar-nos d'un espai econòmic comú connectat a la resta del món. Més enllà d'aquesta elecció, batega la convicció racional que la llibertat i el progrés dels homes és més important que qualsevol pàtria. Per arribar a ella va caldre passar per dues hecatombes bèl·liques i diverses dictadures sanguinàries al nostre continent.

Això és precisament el que ara posa en perill aquest ressorgir dels nacionalismes. L'impuls emocional que condueix molts britànics a autolesionar-se buscant un futur incert fora d'Europa no és essencialment diferent del que impulsa molts catalans de bona fe a creure que pot sortir una cosa bona de l'aventura secessionista que els proposen.

El 'Brexit' i el 'Cataexit' són igualment desastrosos

El Brexit i el Cataexit són igualment desastrosos. Però la raó que ens mostra aquesta evidència ens diu també que hi ha moltes raons polítiques, històriques i culturals que justifiquen la singularitat de la Gran Bretanya dins d'Europa, i el mateix succeeix amb Catalunya dins d'Espanya. Negar-se a reconèixer el segon és tan obtús com ignorar el primer.

Amb aquests neguits, vaig imaginar un futur en què hom es pogués enlairar a Londres i aterrar a Barcelona sense trepitjar terra de la Unió Europea, i vaig sentir una esgarrifança. Si succeeix, prefereixo no veure-ho.