Trump ha guanyat les eleccions americanes. Se n’escriu molt, a batzegades, amb empentes i cops de colze. Donald Trump exorcitza espectres de tota mena. Els qui el mateix dia de les eleccions americanes proclamaven la mecanicista, determinista i infal·lible victòria de Hillary Clinton, es van despertar amb l’obscenitat més colpidora que hem pogut viure en el nostre real polític. El magnat Trump, el socialite de Manhattan, d'excentricitats en correlació a la seva fortuna, i amb un ideari heterodox conservador populista serà el proper president de l’Imperi.

Els mateixos experts que van ser incapaços d’analitzar el passat i el present més enllà dels seus prejudicis i preferències ideològiques són ara els que corren a explicar per què Trump ha guanyat les eleccions. Hi ha massa oracles. La premsa que els alimenta és la que de manera aclaparadora va donar suport a Clinton. Amb la mateixa manca de criticisme que van abordar el moviment socialista que Bernie Sanders va encarnar a les primàries demòcrates, la letal combinació de la premsa i els experts van servir de baluard d’un sistema polític i econòmic amb greus dèficits, limitacions i problemes estructurals i circumstancials. Al defora de l’artificial quadriculació racional d’aquest món de l’opinió i l’intel·lectualisme acadèmic, les pulsions i les emocions van establir el seu imperi.

La letal combinació de la premsa i els experts van servir de baluard d’un sistema polític i econòmic amb greus dèficits

Naturalment, tot aquest daltabaix s’ha volgut fer encarnar en Trump. Trump és el símptoma, no pas la malaltia. En propietat, el daltabaix pertany a la premsa, els experts i les elits polítiques del partit demòcrata i la seva cara visible: la dinastia Clinton. L’artificialitat que s’havia creat, la separació entre el real i l’antipolítica liberal-progressista era tan abismal que de sobte milions d’americans de les dues costes es van despertar amb una realitat absolutament diferent a la que havien estat esguardant per la finestra del New York Times o el New Yorker.

Que les elits liberal-progressistes americanes estiguessin en uns llimbs antipolítics de la defensa a ultrança d’un sistema neoliberal incapaç d’encarar els greus problemes actuals de la diversa societat americana, no significa que els conservadors estiguin en millors posicions. El partit republicà i la seva elit neoconservadora han mostrat molt més que tebior davant l’elecció indesitjada de Trump com a candidat propi. La seva victòria força la màquina a una reorientació que implica la superació de la ideologia neocon tal com la coneixem avui, heretada de la seva irrupció de 1964 amb el candidat republicà a la presidència Barry Goldwater. No debades, la futura administració Trump es perfila com la menys homogènia en un govern republicà d’ençà Richard Nixon. Altrament, no es podria entendre que la dreta més reaccionària i racista representada per Steve Bannon—empresari i editor del digital Breitbart—convisqui amb el gendre jueu de Trump i magnat demòcrata de New Jersey, Jared Kushner. Aquest és el cercle de govern de la futura administració.

La resposta d’Europa a la victòria de Trump ha estat l’habitual exabrupte d’antiamericanisme de postguerra. Les acusacions i insults contra els Estats Units, en general i com a país, han superat la histèria liberal-progressista de les costes americanes. Per a l’europeu mitjà i, especialment, el seu expert, Trump és el pus d’una culpabilitat americana, basada en la seva mera existència com Imperi contemporani del segle XXI. En aquest cas, Trump és l’excusa necessària per emprendre l’enèsim atac a Amèrica i tot el que representa—encara que el que representi sempre acabi essent una mica vague i cobert per la quantitat de víscera que vertebra el discurs europeu antiamericà. No cal dir que tant catalans com espanyols excel·leixen en aquest exercici antiamericà amb semblant energia i estridència.

Busquen sota les pedres qualsevol cosa que els permeti de comprendre Trump i la seva victòria. El desassossec és molt gran i arriba molt tard

D’ençà que vaig observar que l’avantatge de Clinton es retallava als anomenats swing states com Pennsylvania i Florida que vaig deixar de llegir anàlisis i les veus dels experts. De sobte, em vaig sentir com un dels hillbillies americans: carregat d’un profund estigma d’incomprensió, greuge i desconnexió del relat analític, intel·lectual i acadèmic que ha nodrit i nodreix àvidament les meves lectures i referències. Les paraules d’aquells autors que m’eren referència es van tornar buits cants al sol davant el cop del real. Tots invocaven la moral i ja començaven a entonar el tronat God help us. Els sondejos, en l’espiral d’imprecisió recent, eren mers instruments d’una falsa objectivitat neoliberal. La corrua d’experts competien per veure qui la deia més grossa, qui oferia una anàlisi més atrevida, en aquella cerca tan americana de l’edge—el comentari genial i alternatiu que converteix el marge en un profitós centre—o benefici econòmic. Aquest exercici només s’ha exacerbat després de la victòria de Trump. Busquen sota les pedres qualsevol cosa que els permeti de comprendre Trump i la seva victòria. El desassossec és molt gran i arriba molt tard.

Els llimbs d’un desassossec intel·lectual i la meva identificació implausible amb els hillbillies americans m’ha empès a reconsiderar el pes i la importància d’una vella amiga meva: la intuïció. La intuïció supera l’objectivitat de l’anàlisi en tant que espúria vanitat ideològica revestida de veritat immutable de natura mecanicista. La intuïció ateny la subjectivitat i confia més en els poders més genuïnament propis del subjecte que tota la pesada pompa il·lustrada. Quan em refugio en el subjecte sento més certesa en la meva visió del món, però també molta més fragilitat. És en aquesta fragilitat que el «no ho sé» es converteix en una resposta acceptable davant el present i el nostre avenir.

El bombardeig mediàtic i dels experts no em deixa pensar. La lectura amuntegada i apressada no em deixa escriure. D’ençà el 9 de novembre, dia del resultat electoral, que no llegeixo res. Necessitava escoltar la meva intuïció a partir de la memòria. Això suposava haver de recórrer a les meves pròpies connexions i records vivencials. Així i tot, tal com he dit, la intuïció no és infal·lible; n’és l’oposat més radical. És en aquesta fragilitat que ofereixo les reflexions següents.

No tenim un manual pel que ens ve. Potser aquí rau part de l’encant que hi troba el hillbilly i el treballador blanc protestant i nacionalista americà

Donald Trump es pot convertir en un president autoritari de tics feixistes, en un president mediocre i de poca volada amb una vida curta, o en un president tan heterodox que arribi a fer alguna cosa de profit. No tenim un manual pel que ens ve. Potser aquí rau part de l’encant que hi troba el hillbilly i el treballador blanc protestant i nacionalista americà. En la desesperació vital, la solució desconeguda. Com el hillbilly, no sé què serà Donald Trump i és possible que el lector se senti frustrat. Tanmateix, els experts que van estimbar-se sorollosament el 8 de novembre i que encara avui continuen retronant amb la seva murga tampoc saben què serà Donald Trump. La seva vergonya els posa de bracet amb el hillbilly.

És probable que la certesa sigui només domini eminent dels cínics, com l’estimat Slavoj Zizek o el cineasta amb problemes de sobredosi d’hamburguesa. Bernie Sanders està feliç i ni se n’amaga. Els millennial marxists de Jacobin Magazine es freguen les mans i senten un formigueig per la gresca assegurada que ve. Els business as usual de la ruqueria dels hedge fund continuen fent diners i no hi ha elecció o president que curi la seva psicosi. Els hillbilly respiren alleugerits en la seva misèria i por del món modern. La meva intuïció em fa agafar una mica de tots aquests. En qualsevol cas, amb o sense Trump, la casa dividida dels Estats Units existia abans del seu adveniment i continuarà existint sota l’administració del president de llustrós tupé.

La polarització de la vida americana és fruit de mantes causes que han anat a confluir en l’adveniment d’un president populista, feliçment populista i que és ideològicament controvertit tant pels seus com pels altres. Trump no polaritzarà res que no estigui ja polaritzat i crispat. En el fons, el magnat haurà de gestionar totes aquestes causes que l’han acabat encimbellant. Els cínics esperen que això acceleri les contradiccions del sistema polític i econòmic americà. Els millennial marxists ja saben per l’experiència amb Reagan que el que faci o desfaci Trump pot quedar-se com un fait accompli universalment acceptat—i a sobre ben vist pel llegat mainstream de la història. Sigui com sigui, l’economia serà el gran motor—soterrat o no—de la futura administració Trump. Per descomptat, les desferres neocon provaran d’empènyer mesures de les culture wars. Amb tot, els diferents referèndums celebrats simultàniament a les eleccions presidencials en diferents estats assenyalen que els espasmes llibertaris de la cultura americana continuen vius. La legalització del cànnabis n’és un exemple. Però per un exemple de llibertat que trobem, també trobem la bretxa de les creixents desigualtats, l’empobriment de la classe treballadora i mitjana, l’automatització laboral, el malson sanitari i la disciplina capitalista.

Al final del dia, els Estats Units lluiten per continuar poder assumint el cost de la llibertat. Tot queda resumit en la llibertat i cap de les causes esmentades es pot entendre sense la llibertat. Aquesta llibertat és la redempció que Amèrica busca i ofereix al món—en una excepcionalitat tant terrible com meravellant. No saps molt bé què és. Però, de sobte, a Amèrica tot sembla possible i vius empès per la creença que pots fer qualsevol cosa que et proposis. No hi ha cap altre impediment que la teva pròpia responsabilitat adulta.

Amèrica sembla no haver superat gaire el que Alexis de Tocqueville va deixar escrit al seu Démocratie en Amérique. Poden haver passat els decennis, les guerres i les crisis. Amèrica pot haver prohibit l’alcohol, perseguir fantasmes comunistes, sofrir desvetllaments religiosos, i lliurar-se a la fornicació més sensacional. Però l’energia primigènia dels Estats Units ha sabut preservar-se, justament perquè ha sabut preservar la igualtat moderna en la desigualtat capitalista de classe; perquè ha sabut preservar—en paraules de Jedediah Purdy, el meu intel·lectual hillbilly preferit—una anarquia tolerable feta de retalls radicals i reaccionaris. Per a Purdy, aquest caos primigeni de puritans i amos de plantacions d’esclaus és la paradoxa sacrificial de la llibertat americana, la que mena tant a la llei seca com als hippies promiscus.

 Amèrica ni espera, ni descansa. La llibertat hi és frenètica. Potser aquest és el motiu del seu èxit

Trump pot ser un altre anyell útil per a aquesta redempció americana. O pot afegir-se a la llista de presidents mediocres i cretins—qui recorda Chester Arthur? O pot inaugurar la llista de presidents autoritaris, que no hauran volgut ofrenar-se a l’altar de la religió americana. En realitat, tot ferment hi és present. Serà una tensa espera, tot observant. Però Amèrica ni espera, ni descansa. La llibertat hi és frenètica. Potser aquest és el motiu del seu èxit. Trump podrà empènyer cap a una direcció. Tindrà tota una societat disposada a empènyer en una multitud de direccions oposades. De la mateixa manera que la majoria moral dels neocon del decenni de 1980 va ser una ficció plausible de reaccionaris revolucionaris, Trump en tant que espectre del feixisme pot acabar igual. O, naufragat avui el neoconservadorisme, Trump el pot arribar a fer bo. La mateixa ansietat que tenen els fracassats experts és compartida per la gran totalitat dels seus lectors i detractors.

De l’ansietat del pessimisme de l’expert i el progre a l’ansietat de l’optimisme del hillbilly, Amèrica s’afaiçona d’una manera única. Qui estigui disposat a pagar, trobarà la llibertat. Casa amb el seu capitalisme triomfant, l’esclavatge del nostre temps. Tots els qui ens hi hem bressolat hem degustat aquesta llibertat i sabem el preu que hem pagat. Hem comptat les fuetades a l’esquena i arrossegat els grillons de la disciplina del seu capital. Amèrica sempre ha estat exigent en la seva tolerable anarquia de puritans i esclavistes. I moltes vegades ha demanat més del que ha ofert. Mentre molts encara s’hi breguen, d’altres vam pagar fins on vam poder. Redimits, o sacrificats, o escruixits, acabem enyorant el nèctar llibertari i sempre ens volem fer creure a nosaltres mateixos que no era un preu tan car i que el podríem tornar a pagar.

Mentre Amèrica pugui redimir en la llibertat, Amèrica continuarà funcionant—millor o pitjor, amb els seus amos i els seus esclaus. Això és el que Trump pot acabar destruint. O no.