Americanitzar-se no significa ni menjar hamburgueses, ni consumir cinema de Hollywood, ni vestir d'Abercrombie. Americanitzar-se, sortosament, tampoc significa convertir-se en un tronat llibertarià o en un catalaníssim deixeble d’Ayn Rand i el seu clam a l’avarícia i l’egoisme més putrefacciós. Malauradament, aquesta és l’americanització que tenim, que ens arriba, i que consumim. Ens estem quedant amb la pitjor versió dels Estats Units, la més cridanera i, alhora, la més dubtosament americana.

Cada vegada que algun guru de la vida i la via americanes comença a predicar les virtuts o avantatges de la nació jeffersoniana, no pot evitar de reflectir el seu propi èxit o fracàs. En qualsevol cas, sigui èxit o sigui fracàs, el que realment importa d’aquesta mena de predicacions són els silencis galdosos que ometen l’autèntica història i realitat d’aquella persona. Sovint, aquesta història i realitat contenen molt menys encant del que es ven.

La primera virtut cantada de l’americanització que ens volem ateny l’ètica de treball. Les joguines trencades de la telepredicació ianqui generalment obvien –i han d’obviar– dues dimensions importants de l’excelsa apologia del treball dur i frenètic: l’obra del sociòleg alemany Max Weber i les solidaritats americanes.

El calvinista purità se sotmet als treballs més durs per tal de demostrar i demostrar-se que és un dels salvats

Quan se’ns vol vendre que cal treballar molt dur per aconseguir un objectiu, no es pot desvincular aquesta ètica del treball de la motivació primigènia. Weber, al seu L'ètica protestant i l’esperit del capitalisme, cerca els orígens d’aquesta obsessió pel negoci en els cristians –de la Nova Anglaterra del segle XVII–. Molt breument, la seva tesi es desenvolupa de la manera següent: a partir de l’elecció incondicional de Déu dels seus devots fidels per la gràcia, tot el pla de salvació divina ja ha estat predeterminat. El fidel només hi pot oferir fe, estudi bíblic i vida exemplar en Crist. En aquest sistema teològic es pot desenvolupar –i es va desenvolupar històricament– una terrible angoixa: es vol tenir la certesa que s’és salvat en el pla diví –i gaudir de la vida eterna–. A partir d’aquí s’opera la gran distinció que Weber executa amb gran art: el calvinista purità se sotmet als treballs més durs per tal de demostrar i demostrar-se que és un dels salvats. Pot ser que la vida terrenal sigui una misèria en pecat, sense importància, però hom hi pot trobar un reflex d’aquesta salvació mitjançant l’èxit personal. Naturalment, el purità calvinista no era capaç de desvincular aquest èxit material d’una elevada i virtuosa vida espiritual.

Entre els puritans de Weber d’abans i els materialistes del hedge fund d’avui hi ha un abisme. Amb tot, l’origen no és banal, n’és una peça clau. Si volem construir una ètica de treball, encara en el secularisme postmodern cal comprendre la dimensió religiosa de l’esperit del capitalisme americà, i el fet que els Estats Units continuen essent, malgrat tot, un país profundament religiós.

L’ètica del treball escruixidor no solament té un origen religiós, sinó que tampoc es pot deslligar de la intensa solidaritat que es teixeix al dedins de la societat americana. L’egoisme, l’individualisme del llop solitari capitalista que treballa 25 hores al dia i que tot s’ho ha guanyat a base d’esforç i mèrit és manifestament falsa perquè és mancada d’una part de la història. Amèrica és una solidaritat. Tal volta no és una solidaritat sempre visible. Tal volta no és una solidaritat de moda. Així i tot, cada immigrant, cada nadiu l’ha gaudida en algun moment del seu llarg camí. Fins i tot és possible que alguns dels moments més importants de la seva existència americana s’hagin basat en un acte simple i pur d’ajuda desinteressada. Pots demanar-la o no, però certament la rebràs segur. I és, en molts casos, una ajuda transformadora. La comunitat immigrant del melting pot americà és gràvida en solidaritats, pobre del col·lectiu ètnic que no la practiqui, ja que estarà destinat a la desaparició.

La segona virtut glosada de l’americanització que ens cal és la llibertat. Tal com he explicat recentment en un article a El Nacional, la llibertat és el que redimeix Amèrica de totes les seves vileses. La llibertat americana és el que et permet fer i ser el que vulguis. De sobte, el teu somni furtiu té un peu a la realitat. Sempre hi ha la imminència que el que vols s’aconsegueixi –encara que sigui llunyanament impossible–. Molt probablement, la llibertat americana és tan excepcional que no es pot reproduir enlloc més. L’anarquia tolerable que Edmund Burke va descriure amb finor en plena guerra d’independència americana és el producte d’amos de plantacions esclavistes i puritans calvinistes. Ambdós grups construeixen la sensació d’emancipació humana i control adult sobre el present –l’esclavista– i el futur –el purità–. Ser americà i practicar la radical llibertat significa ser adult i plenament responsable. És la llibertat de l’home dempeus, però alhora de l’home nu que s’ha de construir i reconstruir des de zero una vegada i una altra.

M’agrada de poder pensar que la fàcil excitació americana és la marca de la llibertat americana. Com que tot és possible, l’americà es deixa fascinar per qualsevol cosa, la pensa, i la transforma. En una llibertat com aquesta no existeixen límits, el risc és inherent a la responsabilitat adulta, i es trenquen totes les barreres. I, paradoxalment, aquest impuls conviu amb i viu gràcies a la religiositat americana. És per això que els americans han tingut ja quatre desvetllaments religiosos –sense comptar els puritans del Mayflower.

La democràcia no és solament un sistema de govern, és tota una organització social, una manera d’entendre com et relaciones amb l’altre

La tercera virtut enaltida de l’americanització és la democràcia. Parlem molt de democràcia i Amèrica. Citem la detallada anàlisi d’Alexis de Tocqueville. Però potser no acabem de saber què és. En el fons, els catalans provenim d’una democràcia asfixiada per una sociologia que encara és franquista. La democràcia no és solament un sistema de govern, és tota una organització social, una manera d’entendre com et relaciones amb l’altre i com en resols reptes i disputes. Pot semblar molt obvi exposar aquest fet. I tanmateix obviem aquesta obvietat massa sovint. Per tenir una democràcia cal tenir una radical igualtat. D’ençà el seu naixement, Amèrica gaudeix d’una igualtat liberal, és a dir, d’una igualtat capitalista, en què no hi ha altra desigualtat que la de classe –la racista–. Això pot semblar també una altra obvietat. Però tant a Catalunya com a Espanya s’articulen moltes altres desigualtats a banda de les pròpies del capitalisme. Quan la teva societat és nova, jove i migrant concebre la igualtat és fàcil; quan la teva societat és antiga, vella i ètnica et cal una revolució francesa.

Com més desigualtats acumula una societat, més conflicte genera en una dinàmica que la democràcia no pot absorbir. Per la desigualtat capitalista racista, Amèrica va haver de resoldre’s en una guerra civil. Espanya n’arrossega quatre d’ençà el 1836 i encara no ha resolt tantes de les seves desigualtats i conflictes –començant per la qüestió catalana–. El conflicte democràtic necessita llibertat i adultesa radicals, altrament la igualtat del debat i la lluita s’esfondra. El conflicte és l’esperó americà –no es pot avançar sense–. La polarització que es va iniciar amb Bush fill i Obama ha estat el reflex de la mala gestió neoliberal del conflicte de la desigualtat de classe i del miratge de la "fi de la història" del 1989. La unanimitat i objectivitat liberals van servir per negar l’existència del conflicte més enllà del perfeccionament social. Això només va agreujar el conflicte. Avui Amèrica viu el repte de resoldre la creixent desigualtat de classe en el mecanisme danyat del conflicte democràtic.

Espero que algun dia aquesta americanització serà capaç d’arribar a Barcelona i barrejar-se, a fi de bé, amb la mentalitat llatina-espanyola que ens parasita i enganduleix

És possible que hagi provat de presentar una visió més contrastada que les estereotipades virtuts americanes. En el fons, ho he poat de la meva mentalitat i la meva pròpia experiència. És la meva visió. Una esperança supervivent en mi espera que algun dia aquesta americanització serà capaç d’arribar a Barcelona i barrejar-se, a fi de bé, amb la mentalitat llatina-espanyola que ens parasita i enganduleix. Sospiro, però, que ens n'arribaran només les coses bones i la versió més genuïna d’Amèrica –no pas les versions sociòpates que criticava a l’inici–. Viure als Estats Units és una experiència duríssima, no ens n’hem d’amagar. És molt dur treballar llarguíssimes hores i no ser capaç d’establir límits –el negoci n'és el rei–. És molt dur ser adult en radical llibertat i responsable de tot, encara més si no tens la xarxa d’un estat del benestar o d’una família al darrere. És molt dur obrir-se camí en la igualtat que solament té la desigualtat de classe com a conflicte social –el capitalisme queda despullat en tota la seva inhumanitat–.

Això no obstant, aquesta és la meva tria essencial.