Avui m’he aixecat amb una notícia sensacional de la premsa digital del règim: hi ha un “nou PP”. I al costat, la guerra interna al PSOE per decantar-lo cap al pasteleo amb lladres, corruptes i etcètera. Si arriben a bon port les intrigues i conjures per fer govern com sigui, ja es podrà dir que PP i PSOE han esdevingut partits de notables, aptes per a qualsevol pucherazo. Mentrestant, els manobres, amb perdó, de C’s, s’acontenten amb el carnet estripat de Rita Barberà. Al pas que van les coses, els homes de negre hauran de baixar a Madrid a ajudar-los a fer govern. En fi, que l’enginyeria parlamentària espanyola no passa pel seu millor moment; encara diria més: està passant per un moment atziac de desconcert. No n’espereu res de bo.

Però seria erroni establir una relació directa entre fragilitat parlamentària i inacció de l’Estat. Contràriament, com demostra la resolució del TSJC sobre els imputats pel 9-N, la maquinària repressora continua ben greixada, i Mas i companyia seran jutjats. Al procés li caldrà afinar la tàctica per no caure en paranys. Ara, més que mai, els hiperventilats poden fer molt de mal. És bo disposar d’una estratègia de ruptura, però la construcció política per dur-la a terme necessita encerts tàctics, que no facin retrocedir la confiança de la gent. N’hi ha que pensen en l’ampliació de la base independentista en termes gairebé aritmètics (superar el tristament famós 48%), sense adonar-se que, abans d’arribar a comptar els efectius, caldrà demostrar fermesa, audàcia i sang freda al gruix de la població i als observadors de la dinàmica política catalana. Que la defensa dels encausats, per exemple, no es pugui exhibir com una parcialitat de l’independentisme, sinó com el clam d’un país pel respecte a la voluntat democràtica de la seva gent. 

Al procés li caldrà afinar la tàctica per no caure en paranys. Ara, més que mai, els hiperventilats poden fer molt de mal

En aquesta conjuntura, la qüestió de confiança al Parlament i l’aprovació dels pressupostos no hi són per res. Un règim presidencialista necessita un cap segur en les seves funcions, però Puigdemont ha de superar la temptació del seu partit de carregar tots els neulers a l’independentisme d’esquerres. Sabem que molts consideren anòmal el pes de la CUP en els rengles de la majoria independentista, però, al marge de consideracions sobre el respecte degut a les urnes, ens agradaria saber com s’imaginen la representació política de la gran massa de població colpida per la crisi. També sabem que molts alimenten l’esperança de veure una CUP residual al Parlament, cosa que em porta a considerar fins a quin punt l’aprovació dels pressupostos pot donar lloc a especulacions: ¿hi haurà, per ventura, en els rengles de la majoria independentista, qui somiï a evitar la votació dels pressupostos amb el suport de la CUP? O dit d’una altra manera, ¿pot suportar la majoria independentista seguir fent via conjuntament amb l’”anomalia” de la CUP? 

I acabo tornant a les bondats de la intervenció conjuntural correcta. També la majoria independentista necessita una tàctica per mantenir la cohesió davant els reptes que l’esperen. Potser fóra bo que tothom convingués que la ruptura amb l’Estat és el més revolucionari –tot i que no l’únic—que tragina el procés. I no oblidem, tampoc, que els poders públics no van poder fer res, sinó tot el contrari, per evitar la crisi; i que la seva falsa resolució, en forma de polítiques austericides, ha castigat, com de costum, els més desatesos. Encara que sigui un pas necessari per a la continuïtat de la legislatura, l’aprovació dels pressupostos no garanteix, tampoc, que els nostres poders públics ho facin millor que la competència. Potser caldrà que la majoria independentista s’acostumi a conviure amb gent que els ho recordi a cada sessió.