Blanes. Cap de setmana passat. Campionat d’Espanya de tennis de taula de categories benjamí, infantil i sub-23.

Andreu, jugador del Cassà i d’onze anys, juga un partit. El seu entrenador, en Carles Font, crida en un moment donat “Vinga, va, som-hi Andreu”. L’àrbitre, que ho escolta, li treu targeta groga i li exigeix que parli en espanyol. Font protesta. L’àrbitre li diu que, com que no entén el català, no sap si està animant el nen o està donant-li instruccions, cosa que està prohibida. Font argumenta que podria animar en qualsevol idioma i no passaria res, però que justament l’amonesten per fer-ho en català. L’àrbitre respon com cal: expulsant-lo. Sí senyor!!! Ja n’hi ha prou de barrejar esport i política!!! Homeee!!!

La dictadura catalana no té mesura. Ja des de petits s’alliçona els nens en el sectarisme i s’aprofita qualsevol esdeveniment, com pot ser un partit de ping pong, per mostrar l’adoctrinament totalitari. En aquest cas un innocent campionat celebrat a la bonica i simpàtica vila costanera d’aquesta Costa Brava del llevant espanyol que és un orgull per tots els espanyols de bona fe.

Allà, un pobre nen indefens va ser obligat a obeir les ordres arbitràries d’un il·luminat integrista. Per sort, aquest cop el jutge del partit, un home íntegre que es vesteix pels peus, va saber aturar la barbàrie i posar aquest manipulador de les il·lusions infantils al seu lloc.

La gent sensata estem farts d’haver de suportar com els catalans abusen de la nostra generosa permissivitat per excedir-se a l’hora de destruir la convivència. És inadmissible que un entrenador (que, esperem hagi estat detingut i condemnat a 30 anys de presó sense judici) utilitzi la política en un esdeveniment esportiu amb nens només per la fal·lera d’ensinistrar cervells que encara s’estan formant.

No, perquè no s’hi val tot. I menys quan es tracta de menors indefensos. Sí, perquè avui és “Vinga, va, som-hi Andreu” (que es veu clarament que és una instrucció per fer mal a la societat) i demà pot ser “Quan posis la bomba, Mohamed, crida ben fort visca el chavisme islàmic”. Que aquesta gent està molt boja i és capaç de tot. Que són molt perillosos. Que han perdut el nord. Que estan totalment sectaritzats.

Però no tot està perdut. Hi ha una part de la joventut catalana que està sana. Un jovent valent que no ha patit la inoculació del virus de la destrucció de la pàtria. Una joventut alegre que frueix veient La Roja a BCN en una pantalla gegant pagada per... bé, tant se val, en una pantalla gegant instal·lada amb el permís de... bé, tant se val si no hi havia cap permís... O és més important un paper que la pàtria? No, oi? Doncs ja està.

Total, que hi ha una joventut que vibra amb els triomfs d’Espanya. I ho fa de bona fe i mentre canta boniques cançons com “Artur Mas, a la cámara de gas”. Sense barrejar esport i política, com si fa el sinistre entrenador del Cassà.

Desconec el nom del jutge que va imposar la llei i els valors constitucionals sense que li tremolés la mà, però des d’aquí demano ben fort i amb la cara ben alta, que Jorge Fernández Díaz li imposi la medalla al mèrit nacional... o la que sigui. I que la seva figura (la del jutge de ping pong, no la del ministre) sigui immortalitzada a la rotonda del Paradise de la Jonquera o en un pipi-can.

Perquè els països es construeixen amb herois anònims com ell.