Sempre s'ha dit que el sistema polític espanyol era el bipartidisme... imperfecte. Imperfecte per les anomalies catalana i basca, on el sistema de partits era diferent. Aquestes excepcions respecte del simplisme centrípet eren el forat d'una arquitectura homogènia. Tant, que fins i tot alguns preclars pares de la pàtria volien fer desaparèixer l'anomalia reescrivint el dret d'un home-un vot i infrarepresentar les opcions no espanyolistes.

Ara el sistema acaba de saltar pels aires. La crisi del PSOE el fa irrellevant fins a una hipotètica refundació del partit o la seva substitució per una altra força d'esquerres. Ni una cosa ni l'altra és descartable. Tractant-se de l'esquerra, el fratricidi és la moneda comuna i, malgrat les seves proclames de patriotisme arreu, la guerra al dissident intern és el plaer dels déus.
La batussa de perdedors (des de quan no guanya ningú per ell mateix res?) en què s'ha convertit el PSOE pot tenir moltes causes. De jerarquitzar-les, ho deixem per als historiadors. Tanmateix tres coses criden l'atenció. 

La primera rau en l'energia que ha desplegat Sánchez amb ocasió de la investidura fallida de Rajoy després del 26-J. "No és no", ha estat un lema enèrgic, sòlid, a plom. Aquest "no és no" no es va presentar com una ocurrència de Sánchez, sinó com una decisió avalada per la comissió executiva de Ferraz. O sigui que de la hipòtesi d'afavorir a Rajoy, com alguns, entre ells el cada cop més protagonista Felipe González, albiraven i darrerament dictaven amb l'excusa de la governabilitat, res. 

En segon terme, des d'aquí Sánchez va passar a voler intentar un govern anti-PP. Perquè sortissin els números calia comptar, per acció o amb l'abstenció, amb els independentistes. Les eleccions basques i gallegues no han canviat res de la seva pròpia governabilitat i tampoc de l'espanyola. Però han rostit Sánchez quasi fins al moll de l'os, amb els pitjors resultats de la història, com si en la fractura del PSG no hi tingués res a veure l'odi intrapartidista, i com si el seguidisme del PSE respecte del PNB fos d'un altre planeta.

Sánchez recorre a les bases com a ariet contra les mediocres baronies, aferrades a les poltrones gràcies a pactes com el que proposa ell mateix, amb l'excepció d'Andalusia

Finalment, Sánchez es desentén d'aquests resultats i persisteix en el seu intent de fer un govern alternatiu a Madrid. Afeblit, posa en pràctica una amenaça ja anunciada abans contra el seu propi establishment partidista: primàries per triar un secretari general i un nou congrés, tot via exprés. És a dir, recorre a les bases com a ariet contra les mediocres baronies, aferrades a les poltrones gràcies a pactes com el que proposa Sánchez, amb l'excepció d'Andalusia.

Dimecres esclata la bomba: dimiteix la meitat de l'executiva i uns diuen que cal nomenar ja una gestora i que Sánchez ja no pot ser secretari general. Els seus hi oposen que és un secretari general votat per les bases i no (de)pendent de l'executiva. La batalla jurídica tant se val: un cop més es tracta de política i no pas de lleis. Encara que l'espectacle de demandes judicials creuades seria el millor màrqueting destructiu de la història d'un partit. 

A primera vista sembla que per reforçar-se com a alternativa de poder -objectiu penúltim de qualsevol partit; l'últim és governar- cal permetre que un enrocat amb raó Rajoy, el més immobilista, reaccionari i propens a emparar corrupció dels dirigents polítics actuals, es faci fort a la Moncloa -bé, de fet, que no en surti- amb el preu de defenestrar el propi secretari general de la pretesa alternativa de poder. Mola.

El que sembla haver desfermat la ira dels déus és la possibilitat, no que els separatistes donessin suport a un govern de Sánchez, sinó que simplement aquest s'assegués a parlar-hi

Sense descartar mai patologies suïcides, arrelada estultícia i baixesa moral, sembla que ha d'haver-hi quelcom més. Vist amb la mínima perspectiva que donen els darrers set dies, el que sembla haver desfermat la ira dels déus és la possibilitat, no que els separatistes donessin suport a un govern de Sánchez, sinó que, simplement, vist l'entotsolament polític, aquest s'assegués a parlar-hi. 

Aquesta gosadia, a parer meu, és el que finalment ha conduït a la destrucció, si més no provisional, del PSOE. La qual cosa resulta inquietant: la ràtio última de la política espanyola seria no fer altra política que no moure's per res més que per repartir garrotades, de moment en fase d'amenaces legals vàries. De tota manera, no és mala cosa que els dissidents del nucli dur que han potenciat aquesta política, provin la seva pròpia medecina.