La celebració del quart de segle de la final de Wembley ha posat de manifest la dissociació que pateixen molts independentistes entre el discurs simbòlic (en aquest cas, aplicat al Barça) i la praxi política. Remembrant el “tocarà Stòitxkov, pararà Bakero, picarà Koeman”, molts barcelonistes defineixen nostàlgicament el cruyffisme com la filosofia de la bimba a partir de la qual hom va perdre la por a guanyar, assumint així un discurs de poder sense complexos. Diuen, amb encert, que la principal virtut del Barça de Cruyff no foren els fitxatges estrangers, ni el toc de pilota que feia desesperar el contrari, sinó interioritzar no-traumàticament la victòria com a fenomen normalitzat en tant que font de diversió. L’holandès va treure glamour a la derrota i va inculcar-nos la bellesa dionisíaca com a font victoriosa. Cruyff creia que l’anomalia era perdre, no pas guanyar.

De fet, va fer molt més que això. Perquè la lliçó moral de Cruyff, que coneixia bé la situació política catalana i l’antropologia dels seus conciutadans, fou recordar-te que la por, germana bessona de la modèstia, és un dels grans impediments per fer coses. Escoltant moltes de les arengues que periodistes i polítics han fet sobre Wembley 92, resulta paradoxal que l’univers simbòlic de la victòria i la derrota de la por costi tant d’encastar en el món de l’independentisme. Com el Barça anterior a Cruyff –que es repeteix tristament en el neonunyisme del pobre Bartomeu– l’autonomia catalana ha consistit en un reguitzell d’excuses porugues que han normalitzat la castració com a pauta: la impossibilitat de l’autodeterminació, la necessitat d’ajustar la sobirania a la llei espanyola, etcètera, marquen l’univers de falsos impediments que asseguren la submissió dels catalans a Espanya.

Però com a la pel·lícula The Village del director Shyamalan (la història d’un llogaret que els habitants no poden abandonar per l’amenaça d’uns monstres que són, en realitat, els seus prohoms més notables disfressats), si bé la por pot ordir comunitats molt refermades i de creences fortes, la victòria consisteix precisament a veure la impostura dels límits mentals que els teus t’han imposat. De fet, avui que tot déu celebra la final de Wembley valdria la pena repassar l’hemeroteca i recordar com els guardians del Barça derrotat van intentar matar Cruyff mil i una vegades, acusant-lo de gastar massa en fitxatges i d’imposar en excés el seu sistema de joc, entre altres excuses amb què els idèntics amargats també esmenaren el Barça de Jan Laporta, que va acabar d’importar el cruyffisme a la directiva del club, amb totes les conseqüències polítiques pertinents.

Al Jan li recorden molt més la baixada de pantalons a un aeroport que les copes d’Europa, com hi ha molta gent que –encara avui– celebra Wembley bo i pensant en veu petita que Johann Cruyff no va ser més que un sonat amb un pèl de fortuna esportiva. Si l’independentisme tragués una lliçó moral de Wembley hauria de ser la d’entendre que l’únic impediment per a la secessió efectiva de Catalunya és la por autoimposada, que tot allò que ens afartem de sentir cada dia (urnes, inhabilitacions, multes) no deixa de ser la mateixa cançoneta enfadosa sobre els àrbitres i els poders fàctics amb què el barcelonisme va excusar durant lustres la seva mediocritat. Importar Wembley al procés significaria pensar que guanyar no té res d’anormal i que el referèndum, bàsicament, o te’l fas tu o l’orelluda ja l’has vist prou. A vegades, perquè surtin les coses, només has d’encarnar la teoria.

Gràcies míster, de nou, per regalar-nos allò més bàsic. Esperem que no calgui un quart de segle més per tal d’entendre-ho.