Després d’escarnir el referèndum per impossible i poc realista, la propera tàctica d’espanyols i altres amants de la burocràcia per impedir la votació serà posar en dubte o directament aigualir el seu caràcter democràtic. Els teòrics de la participació viatjaran a Colòmbia, al Regne Unit i àdhuc a Tailàndia per recordar com sovint els referèndums comporten decisions terribles a ulls de la comunitat internacional i retrocessos en la qualitat democràtica d’un país. Lluny de la paròdia, les noves excuses vindran guarnides amb cantarella acadèmica: que si els referèndums imposen una lògica binària per solucionar temes de gran complexitat, que si les votacions només pretenen refermar allò prèviament tramat pels poderosos, que si els resultats neixen de pulsions contingents com ara l’enuig de la població o de factors volàtils del tipus la crisi, la meteorologia i tal cosa i tal altra. 

Posteriorment al Brexit, l’escriptor flamenc David van Reybrouck ja va proposar substituir el sistema referendari habitual per un retorn a la dinàmica grega, segons la qual hom podia dirimir les grans decisions polítiques mitjançant un procés transparent de diàleg entre la classe política i un nombre reduït de ciutadans triats per sorteig. Van Reybrouck pensava en una espècie de Gran Germà amb jurat popular escollit per loto en què els ciutadans debatessin obertament les seves inquietuds o prejudicis amb representants i tècnics per tal d’incentivar-los un vot més madur en qüestions fonamentals del tipus Brexit o l’acord amb les FARC. Com tota martingala ideada per matisar el vot del poble, l’invent de Van Reybrouck i la nostàlgia per una democràcia intel·lectualitzada s’explicava només en l’esforç per dissimular el prejudici dels que pensen que els electors són retardats mentals. 

Si té res de particular el sistema democràtic és la inclusió radical i equitativa de totes les facetes de la conducta humana en qualsevol tria i, per tant, la fantàstica capacitat d’admetre per igual el valor d’un vot que sorgeixi d’un procés deliberatiu o del mer caprici i interès. Tots voldríem ser votants motivats per una deliberació quasi professional, madurada amb el màxim nivell de coneixement possible, però exigir a un plebiscit que neixi de la raó pura seria tan abusiu i irreal com obligar-nos a fonamentar fins i tot les decisions més transcendentals de la vida en allò que se suposa virtuós. Diferenciar les intencions lloables i racionals del resultat imprevisible d’una votació és una de les millors troballes del sistema democràtic i, de fet, la forma més grollera de pervertir-lo és que uns pocs decideixin què és meditat i preclar a l’hora de formatejar ciutadans exemplars. 

Que la progressia espanyola fos la més agressiva d’Europa amb els votants favorables al Brexit, titllant-los de vellards desinformats i provincians egoistes, no és un fet gens casual i explica perfectament l’emergència d’aquest fenomen tan fatigós, consistent en demòcrates lletraferits que no només pretenen triar allò que es vota sinó la pròpia metodologia de les decisions. Imposar una deliberació sempre és imposar una forma de deliberació; fer del vot una qüestió de virtut sempre és imposar un tipus de virtut interessada i perversa. Primer et van dir que no podies votar i, d’aquí ben poc i creu-me, alguns filòsofs de la pàtria et diran que no estàs preparat per fer-ho perquè no en saps prou. Votar és de tòtils, ai las: aquesta és la propera lliçó dels il·lustrats progressistes que vetllen per la teva salut mental. Quina gentussa. Quanta paciència.