La violència és l’art mitjançant el qual les civilitzacions imposen un determinat marc mental de poder. D’ençà de l’intent d’ocupació de la seu barcelonina del PP per part dels joves d’Arran, ha estat simptomàtic veure com la majoria del catalanisme benpensant ha comprat amb indolència la tesi espanyolista segons la qual una acció coercitiva consistent a enganxar quatre adhesius i fer una mica de cridòria podia equiparar-se al terrorisme d’ETA o fins i tot al feixisme. M’ha fet certa vergonya aliena veure els polítics de la tribu acariciant García Albiol com si a la seu del PP hi hagués caigut Little Boy i Enric Millo n’hagués eixit com una adolescent amb la pell cremada. He vist Albiol, petit aprenent de Le Pen, un dels pocs polítics que s’ha presentat a unes eleccions amb un eslògan on es parlava de “netejar Badalona” (de brossa humana, s’entén), fent el ploricó i exigint tolerància, abraçat pels meus polítics. Catalunya mai no deixarà de sorprendre’m.

A mi em pot resultar més o menys oportuna i de major o menor mal gust l’acció dels minyons d’Arran, però entenc perfectament que hi hagi activistes del país que no vulguin restar indiferents al major acte de violència que s’exerceix avui contra els ciutadans de Catalunya: negar-los la veu en un referèndum per tal que decideixin el seu futur en tant que éssers adults, lliures i responsables. Que el Partit Popular, autor intel·lectual de la llei mordassa i d’una persecució pseudo-estatal contra els polítics catalans electes inaudita en tota l’Europa civilitzada, demani clemència contra l’acció pacífica d’uns manifestants ja té la seva conya. Però que tot el catalanisme corri a abraçar a qui precisament els nega la butlleta i l’urna per a votar és directament delirant: la cosa no va de si t’agrada o no la CUP, insisteixo, sinó de comprar el marc mental de qui t’està ofegant.

He vist Albiol fent el ploricó i exigint tolerància, abraçat pels meus polítics. Catalunya mai no deixarà de sorprendre’m

D’aquí que aplaudeixi no solament l’acció d’Arran i la presència d’Anna Gabriel i de David Fernàndez al carrer Urgell (on no fa tant de temps, per cert, els que avui s’escandalitzen van manifestar-se quan Ángel Acebes mentia sobre l’autoria de la massacre de l’11-M del 2004), sinó que sumo la ploma a la veu de la cara visible d’Arran, Mar Ampurdanès, que amb una edat que intueixo insultant va resumir en una intervenció de pocs minuts tot allò que li resta de sensatesa a l’independentisme, escarnint la via pactada d’un referèndum que s’ha de celebrar a la tardor i  el qual encara no té ni data. Si aquesta ocupació hagués provocat una reacció positiva del Govern, insistint que la votació es farà i que la data s’anunciarà ben aviat, caldrien totes les condemnes del món. Però davant de tota aquesta llagrimeta compassiva, els d’Arran em semblen moderats.

Ocupar un local del PP no ha tret ni una gota de pacifisme ni molt menys de legitimitat democràtica al procés sobiranista, perquè –de moment– el monopoli de la violència el té l’estat espanyol i l’exerceix sense tantes manies. Que una colla de bordegassos faci relluir les vergonyes dels nostres líders no hauria d’indignar-nos, ans els hauríem d’aplaudir com es mereixen. Violència? La teva, Albiol, la teva.