Diuen que els barcelonins ja consideren el turisme com el principal problema de la ciutat i, de fet, és molt habitual escoltar polítics opositors a Ada Colau afirmant pomposament que l’alcaldessa utilitza els habitants del món que venen a deixar-se la pasta a Barcelona i els hipotètics problemes que comporta la massificació de gent que du bermudes com una cortina de fum per tal de tapar afers en què la hiperalcaldessa les passa més putes, com ara la vaga de metro o l’enuig dels taxistes. A servidor això de la criminalització dels turistes sempre li ha semblat una cosa ben curiosa, car em sorprèn que la gent s’exclami dels mals d’una activitat naturalment xarona, que implica abandonar l’armari de casa i les seves infinites possibilitats per abillar-se amb una roba absolutament espantosa que s’adapta a quelcom tan poc natural com passejar tot un sant dia, que ens condemna estressar horripilantment l’ànima a la recerca de descobrir coses i fotografiar-les.

Quan vivia a Harlem, recordo haver vist molt sovint tots aquests puristes de l’Eixample i del Born que sospiren per una Barcelona sense turistes pixant-se alegrement davant de casa, al carrer 115, els mateixos turistes insofribles que empantanegaven les esglésies del meu barri, impossibilitant-nos la passejada dominical i afartant-nos de cridòria i de brometes. El turisme és una activitat funesta que només té un pèl de dignitat si el viatjant en qüestió resulta tenir prou diners per ser a casa en totes les ciutats del món, condició essencial per a esdevenir invisible i no molestar la parròquia. Que els barcelonins considerin el turisme com un mal és una mostra més del seu cinisme i la galta dura que apliquen cada vegada que corren cap a Londres i okupen un pis d’aquests d’Airbnb que tant els molesta quan és a Ciutat Vella. Seria fantàstic repassar on s’hostatgen els regidors de la capital quan viatgen pel món: potser tindríem sorpreses.

A mi no em fa por que els visitants em depredin la ciutat, sinó que els meus conciutadans la utilitzin com una meuca

Hi ha només un mal inexcusable en el turisme, però no pas en allò que toca als visitants que ens assetgen (que, de fet, són en proporció per càpita molt semblants a altres ciutats del món), sinó al costum que de fa temps tenen els barcelonins consistent a tractar la seva pròpia ciutat com si fossin turistes, concebent la urbanitat com un simple afer de servei, d’eficiència i d’entreteniment. A mi el que m’espanta és la Barcelona que ens empeny a viure en una existència de Time Out permanent, a la recerca incessant dels millors locals de sushi i de tota quanta botiga de sucs orgànics, que oblida la gràcia de passejar cada dia pels mateixos carrers i l’alegria d’aturar-se a acariciar un pedrot a Banys Vells com si fos la mà d’una àvia moribunda a punt d’expirar. A mi no em fa por que els visitants em depredin la ciutat, sinó que els meus conciutadans la utilitzin com una meuca.

Els turistes, i ja sé que us enfadareu, em generen una terrible compassió, car el seu sofriment és exactament igual al nostre quan ens trobem en una altra ciutat del món compel·lits a omplir follament d’experiències tot el dia. Quan veig un turista per la ciutat, pobret meu, amb aquell caminar d’ànec ple de butllofes, jo l’abraçaria, i així animo a besar compulsivament tota la corrua de japonesos que s’acosten a la mona de pasqua aquesta de la Sagrada Família per deixar-hi uns dinerons, així com a petonejar igualment, amb tota l’alegria possible, els turistes que consumeixen la insofrible gastronomia de les platges barcelonines. Qui menjaria tanta merda, si ells no hi fossin? Sincerament, no entenc com els meus conciutadans pensen que la manada invasora de l’estiu és un afer més greu que la pobresa, la contaminació o la seguretat. Tota ciutat també és un camp experimental d’espectacles i el turisme és com aquelles cançons repulsives que odiem per acabar taral·lejant-les.

Jo us estimo, turistes, perquè em feu adorar més la meva esplèndida ciutat i em recordeu que no n’he de fotre el camp gaire vegades. De tant en tant pixeu a la vorera i aprofiteu que el veí no mira per agafar una bona torrada. Tot fos això, amics meus.