A diferència d’altres ocasions en què el procés ha tintat les pàgines de la premsa internacional, la qual cosa ha estat oportunament aprofitada pels hooligans d’una banda i de l’altra per ratificar les seves posicions de sempre, la importància de l’editorial de divendres a The New York Times està en el fet que centra el debat de la hipotètica secessió de Catalunya en la democràcia. Més enllà dels tòpics habituals, que podria firmar qualsevol amant de la Tercera Via (l’apel·lació a una millora de finançament que fes justícia a l’aportació catalana a la hisenda espanyola), el text del diari novaiorquès conclou que l’administració Rajoy faria bé d’acordar un referèndum, una votació en què els catalans haurien de ratificar la unió amb Espanya. Per primera vegada, un diari gens interessat en mutacions frontereres demana obertament preguntar sobre la independència. Poca conya.

Com insisteixo de fa setmanes, i m’alegra que els editors del Times em llegeixin atentament a El Nacional, la magnitud del vot negatiu de cara a la validesa d’un referèndum serà importantíssima quant a la seva efectivitat. A Catalunya cada dia hi ha més votants del no que no només malden per participar al plebiscit, sinó que pensarien seriosament a passar-se al en cas d’una obstrucció o d’un impediment violent del Govern espanyol per aturar el referèndum. Durant els darrers anys, la defensa principal de l’espanyolisme a Catalunya, apel·lacions constitucionals a banda, ha estat la d’adduir que no fer costat al referèndum no et convertia en algú menys demòcrata. Doncs bé, d’ara en endavant ja podrem dir que sí, que situar-se en contra d’una solució referendària al conflicte entre Catalunya i l’Estat és una actitud profundament contrària als principis democràtics.

Oposar-se a una resolució votada d’un conflicte implica tard o d’hora inflamar les actituds totalitàries dels seus rivals. El Times ho diu amb sordina, però els seus redactors són prou crítics quan recorden a l’Administració espanyola que la judicialització autoritària del procés només comportarà una inflamació de l’electorat independentista. Al seu torn, no és casual que el text de l’editorial aprofiti el referèndum com a oportunitat regeneradora de la democràcia espanyola. Com hem dit manta vegada, lluny de ser un atac a la cohesió territorial, el referèndum és una oportunitat d’or per a la democràcia espanyola, que amb una victòria del no podria cosir les seves fronteres sense violència per primera vegada en la història. El referèndum, i ho escric sense paternalisme, és el millor favor que poden fer els catalans als seus propers veïns.

A banda de continuar cercant aliats en la premsa estrangera, el conseller Romeva faria bé de repetir l’operació Guardiola i així continuar cercant rostres d’impacte internacional que certifiquin l’esperit impecablement democràtic del referèndum. Tenir un país amb gent com ara Josep Carreras o Jordi Savall, que volten el món amb el públic agenollat abans de sortir a l’escenari, no és poca cosa. Sovint val més una figura com Guardiola que totes les ambaixades del món. Els espanyols han intentat de vendre la moto del sobiranisme com un retorn nostàlgic al proteccionisme pagerol. Comptar amb figures que s’han educat a Catalunya i que han exportat el seu talent a tot el món atacaria de soca-rel aquest prejudici. L’important no és, en definitiva, que el món ens miri, sinó que el planeta prengui consciència que això nostre és un problema d’autoritarisme contra democràcia.

Al límit, els moviments afirmatius sempre sobreviuen la repressió. Pot no ser immediat, però tard o d’hora la positivitat sobreviu els seus enterradors. Al diari més important del món ja ho saben. Ells votarien no, i això és important, però ho és encara més que acceptarien la derrota en cas de perdre. D’això va, sempre, aquest meravellós i imperfecte invent que anomenem democràcia. Avui, encara més, em sento profundament novaiorquès.