La meva tribu m’obliga a surar entre els taurons d’una dreta beata enemiga del vici i una esquerra apostòlica i romana que darrerament està a mata-degolla amb l’alegria. Perquè si existeix una encarnació concreta del viure joliu, aquesta és una terrassa. Hi ha la terrassa del restaurant Els Pescadors del Poble Nou, amb perfum de pagre al forn, sense la qual la plaça Prim seria una ratera abandonada i mesella. Així també l’esplèndida plaça de Sant Agustí Vell, que tot déu coneix com la del Joanet, amb la seva terrassa curulla de croquetes i noies acabades de llevar que desprenen un mandrós perfum de crema hidratant pel qual fins i tot Sant Pere esdevindria apòstata. Al davant del bar Ascensor al carrer Bellafila, que donarà nom als articles barcelonins dels divendres, hi posem cada nit una vetlladora de fusta i dues cadires que han acabat configurant la terrassa més extraordinària d’Europa: si Stefan Zweig l’hagués coneguda vindria sovint al Gòtic i no s’hauria adormit per sempre, avorrit i cansat, al costat de la seva esplèndida esposa.

Els comunistes odien la beatitud i ens volen limitar la terrassa, que és una de les formes d’art més importants que Barcelona pot oferir al món. Diuen, influïts pels buròcrates socialistes, que les terrasses destorben la mobilitat al carrer i fomenten la contaminació acústica. Tot això ve afirmat per part de l’enèsima administració municipal que tolera un carrer enfangat de sòrdids projectils en forma de bicicletes, patinets diversos i cretins que van amb self-balancing i d’altres andròmines repugnants: tot això ho diu l’Ajuntament que ens omple la nit de cridòria amb els insofribles concerts de Manu Chao a cada nova festa major i que ens destrossa el timpà amb uns camions d’escombraries que al tard s’escolten fins i tot a Estocolm. Volem una ciutat plena de terrasses, amb la cridòria genètica pròpia del Mediterrani: si vol dormir, senyora, llegeixi una novel·la de Jaume Cabré i li garanteixo que caurà a la tercera pàgina. Volem tota la ciutat plena de terrasses, on tot el carrer esdevingui una terrassa gegant per abeurar-hi tranquils i contents.

De fa massa temps, els ajuntaments barcelonins viuen obsedits en organitzar-nos la vida i limitar-nos la llibertat. Barcelona perd les terrasses, i quan volem consumir alcohol o fumar ens veiem obligats a refugiar-nos a les horroroses terrasses dels hotels barcelonins i conseqüentment a caure en l’esnobisme delirant dels hotels barcelonins amb les seves repulsives cartes de gintònics estrafolaris plens de mandarina, raïm i canyella. Una ciutat sense terrasses al carrer, on la nit esdevé interior, serà ben aviat una urbs sense escriptors ni dandis, on ningú no viurà ebri. Tradicionalment, era la dreta carrinclona la que ens matava el vici, però ara és la nova esquerra que es diu progressista i transgressora la que es comporta com els socialistes burgesos de tota la vida que acaben xerrant com beats. Una terrassa és un cambrer atrafegat i inepte, la simfonia de llaunes d’oliva que s’obren compulsivament i una cobla de glaçons que dringuen a la nostra salut. Només un purità, un eunuc, un apòstol de l’avorriment podria tancar una terrassa!

Alcaldessa, no faci com els seus predecessors i tingui la delicadesa de deixar el carrer en pau. Posi’ns manters a la Rambla, ompli’ns de turistes la platja, si vol, però si ens escapça les terrasses serà la nostra més íntima enemiga. Podem viure sense diacrítics, però perdre la terrassa és quedar-se sense ortografia.