La Diada que pretenia eixamplar la base del procés, fent concessions a comuns fraternals i podemites federalistes, va acabar amb menys assistència que mai i amb el president de la Generalitat retornant a la retòrica masista. Curiositats de la vida, mentre l’Artur passejava ben cofoi pels carrers de Barcelona, exigint el referèndum “realment vinculant” que ell mateix no havia gosat fer el 9-N, Puigdemont abraçava la marmota amb la idea recurrent de trucar a Madrid per pactar una votació i, en cas de rebuig estatal, convocar unes eleccions constituents que serien “el veritable plebiscit de validació del procés independentista”. Tornem a la retòrica del vot de la teva vida (ben aviat serem catalans i gats a parts iguals), al plebiscit constituent pel referèndum que no ens han deixat fer i, d’aquí a ben poc, ja podrem cridar de nou 'hem guanyat' en tots els idiomes d’Europa. I encara hi ha esperits que diuen, cigró d’or alçat i bategant al cel, que l’11-S va ser un èxit...

L’independentisme afluixa i decep quan cau en la trampa de proposar votacions i plebiscits que s’inscriuen en el marc i les competències de l’autonomia espanyola. No hi haurà mai cap trencament real amb l’Estat si aquest es vehicula a través dels seus instruments, per molt creativament que hom procedeixi, i d’aquí precisament encara plora el 27-S. Per molt que l’independentisme es presenti unit a unes futures eleccions constituents (entenc que mitjançant una llista cívica i un sol punt al programa electoral), ordir una votació sota control estatal sempre acabarà excitant la seva maquinària per relativitzar i cruixir-ne el resultat. Cada dia que passa és més clar que el referèndum d’autodeterminació és l’únic trencament real que no només vincula els ciutadans al seu propi lliure albir, sinó que mata el sistema de partits que fins ara ha mediatitzat el procés castrant-lo amb interessos sectaris. El referèndum és trencador perquè autodetermina, mentre que el procés constituent només continua esculpint castells de cartes dins d’Espanya. 

Que tothom tingui clar que la llibertat no demana màrtirs sinó accions vinculants de debò

Artur Mas ha fet bé esmenant la seva pròpia trajectòria política per recordar que, implícitament i en sordina, el 9-N va ser el darrer intent d’organitzar una votació sota la legalitat espanyola, sense aplicar-ne el resultat. Veure l’antic president de la Generalitat cridar independència amb la samarreta de l’ANC és poc important si ho comparem amb el fet que Mas reconegui amb recança que fins i tot la seva imputació per sedició i traïdoria contra Espanya s’inscriu en la dialèctica de la legalitat estatal. És bo, en definitiva, que tothom tingui clar que la llibertat no demana màrtirs sinó accions vinculants de debò i seria encara millor que no haguessin de passar dos anys més perquè l’independentisme esmenés les seves pròpies jornades històriques. Tothom té dret a continuar amb la cançoneta de dir que el referèndum seria un altre 9-N, però quan fins i tot els seus organitzadors l’esmenen aquesta comparança de pàrvuls comença a fer mandra. 

Ara que som constituents, tornem a ser inofensius. Ara que planegem de nou allò que ja ha fracassat, tornem a ser previsibles. Ara per ara, només tenim el deure de no repetir-nos. Per fortuna, això el president Puigdemont ho sap de sobres. Si som constituents, per molt que et pesi, encara som espanyols.