Amb l’anunci de convocatòria del referèndum i el compromís d'aplicar-ne el resultat sense embuts en cas de victòria del ‘sí’, el president Puigdemont ha situat per primera vegada el llistó de l’èxit secessionista en una promesa ben palpable. Ja no som a l’esfera del 27-S, del “referèndum que no ens han deixat fer”, perquè el Molt Honorable i els diputats de Junts pel Sí han adquirit un compromís que només depèn de la seva fidelitat als electors i que el Govern espanyol, com cada dia es fa més palès, només pot fer embarrancar amb l’ús de la violència sistèmica i de la coacció física. Si el referèndum ha estat una idea que ha crescut (i finalment s’ha imposat) amb moltes estretors en el món sobiranista, és justament perquè la votació sobrepassa el món dels partits i dels seus interessos mesquins i posa de manifest la por dels antics partits autonomistes de donar veu directament al poble.

Ara fa de mal recordar quan, per exemple, l’agost de 2016, Agustí Colomines es referia a allò que en aquell moment anomenàvem RUI com “un brindis al sol” absolutament ineficaç degut a la hipotètica no participació dels votants contraris a la independència perquè, deia Colomines, “si la senyora Arrimadas no va a votar, tenim un problema”. O Germà Bel, que un any després, el juliol del 2016, es referia a la votació com “un 9-N, però patètic”, que esdevindria “tècnicament una porqueria”. Els que, ja després del 27-S, vàrem defensar el referèndum com a solució més viable i enfortidora per al sobiranisme, simplement perquè era l’única faisó de fonamentar la secessió en el més estricte procediment democràtic, vàrem rebre un jec d’hòsties dels que ara defensen la votació amb ungles i dents: Agustí, Germà, acceptarem ben jolius disculpes i un cafetó compensatori. 

Mitjançant la sola intenció de convocar el referèndum, Puigdemont ja ha aconseguit moltes coses. En primer terme, retratar l’esquerra alternativa catalana d’Ada Colau com un conjunt ben simpàtic de falsaris que diuen defensar la sobirania del poble català mentre neguen que se’l consulti, gent bastant curiosa que, davant del Banc Mundial o de la Comissió Europea, defensa desobeir deutes externs o els desnonaments però que, davant d’Espanya, es tornen d’un legalisme que espanta, pobrets farsants. Pel que fa el PSOE, fins i tot l’extremeny Guillermo Fernández Vara diu, amb un cert retard i cagat davant la hipotètica celebració del referèndum, que potser seria bona idea retornar a l’Estatut actual sense les retallades del Tribunal Constitucional. Als espanyols se’ls veuen les contradiccions i, a mesura que el dia de votar s’acosti, se’ls accelerarà la creativitat.

Pel que fa Rajoy, cal insistir una vegada i una altra que el president espanyol no té cap mena de força per aturar el referèndum, perquè cap judicatura d’un país (i el president espanyol no és Erdogan, ni Espanya és Turquia) pot permetre fer purgues a tot un Parlament, a centenars d’alcaldes i a tot un cos policial i funcionarial. En aquest sentit, i més enllà d’explicar les particularitats tècniques de l’organització del referèndum (que són problema del Govern, no pas del poble), el Molt Honorable hauria de buscar quantes més complicitats possibles en l’electorat català, i això vol dir iniciar una campanya de neutralitat institucional que doni també cobertura i portaveus als votants del ‘no’. Poc importa que els comuns diguin que el referèndum té o no garanties: l’important és que els seus electors vagin a votar, perquè ells –Colau, la primera– no podran deixar de fer-ho.

A partir d’ara, als independentistes només ens toca entonar el “sí, vull” i ajudar que vagi a votar quanta més gent millor. Tota coacció contra el referèndum serà un greuge contra el dret d’autodeterminació i un dany moral envers els ciutadans de Catalunya, votin el que votin. A partir d’ara, resistir és un valor i tots els que s’arronsin, justament per la concretesa del compromís presidencial, seran enviats a la paperera de la història pels seus votants. No tindrem compassió.