La psicoanàlisi és un art primordialment basat en el precepte d’obligar-te a parlar d’allò que més t’incomoda. Durant la dècada que ha configurat el procés, als independentistes ens ha plagut fer-nos preguntes estratègiques i, certament, ens hem doctorat en l’art dels futuribles (Com ho veus? Què passarà? I ara què?), però hem defugit inconscientment les preguntes eixorques sobre allò que no s’ha fet prou bé, potser per temença a provocar un cataclisme en l’estat d’ànim general o a ser titllats d’aixafar massa la guitarra de la sacrosanta unitat del sobiranisme. El procés ha avançat massa sovint en forma de xantatge emocional autoimposat, l’última mostra del qual és l’intent maldestre de tornar a subsumir la pluralitat política catalana en una llista unitària que passi de llarg sobre algunes decisions nefastes que s’han produït a partir de la declaració d’independència.

Diria que, ara per ara, la millor forma d’avançar consisteix a dedicar una o dues tardes a mirar enrere. De fa dies, recordo molt vivament la nit de la declaració al Parlament en què molts lectors m’aturaven pels carrerons del Gòtic, tot preguntant-me on havien d’anar i què s’havia de fer per ocupar les conselleries i així protegir el Govern. Jo me’ls mirava amb cara de tòtil dient-los que em trobava en la mateixa situació, astorat i sorprès pel fet que els consellers i diputats que acabaven de declarar la ruptura amb Espanya procedissin immediatament a marxar de cap de setmana amb la família. Aquell buit de poder i les posteriors decisions improvisades (exili del Govern inclòs) han estat la prova del cotó que l’administració Puigdemont i el sobiranisme no havien previst la implementació del referèndum i que les estructures d’estat per desplegar-lo eren pura retòrica.

En moments de confusió, que diferents partits es presentin a les eleccions amb visions plurals del present i amb estratègies particulars per sortir de la nebulosa on ens trobem és una excel·lent notícia.

Després de l’aplicació del 155 i dels comicis forçats per Rajoy, la pitjor solució de totes és mirar de continuar endavant com si aquest deliri improvisador no hagués existit mai. Que es plantegi una candidatura unitària d’afany constituent (a saber, amb la intenció de desplegar la Llei de Transitorietat) mentre els mateixos polítics que la promouen no han estat capaços de defensar la república proclamada per ells mateixos, convindreu amb mi, és com a mínim problemàtic. A banda d’això, el clam per una llista unitària ens regala una certa sensació de déjà vu i de repetició de la retòrica de tots a una que ens ha dut a l’actual atzucac: quan s’han comès errors, insisteixo, intentar reflexionar-hi no és fer el perepunyetes, sinó maldar per no tornar a espifiar-la. Seria interessant, per tant, abandonar la sensació permanent de dies històrics i prendre’ns aquestes setmanes d’una forma més ordinària.

Reconèixer que l’Estat ha guanyat la partida a la via unilateral de l’independentisme no és cap deshonra. Palesar que el sobiranisme no ha sabut gestionar l’enorme capital que els ciutadans van guanyar defensant els col·legis electorals i les urnes el dia 1-O no és cap claudicació de cara a vèncer en les eleccions del 21-D, ans el contrari. En moments de confusió, que diferents partits es presentin a les eleccions amb visions plurals del present i amb estratègies particulars per sortir de la nebulosa on ens trobem és una excel·lent notícia. Si el xantatge emocional ha d’estalviar qualsevol crítica als errors dels nostres polítics, jo aposto decididament per la diversitat. Si, com va dir Joan Tardà, el procés ha avançat precipitadament, reclamar que els nostres polítics canviïn d’estratègia (i que alguns assumeixin errors i àdhuc dimiteixin) és cosa molt necessària.

No pot ser que qualsevol crítica als canvis erràtics que ha patit el full de ruta sigui vista de forma permanent com una insensibilitat envers els nostres polítics injustament presos o forçats a l’exili. La política catalana no es pot configurar únicament com un procés d’empatia amb els seus màrtirs ni pot dependre exclusivament de les emocions. Que Carme Forcadell (President, posi les urnes!) i els membres independentistes de la Mesa del Parlament acatin l’article 155 i la legalitat espanyola no pot ser vist únicament com una giragonsa per tal d’evitar la presó: és un símbol palmari que certifica el final d’aquesta partida tal com l’havien plantejat els seus principals agents. No passa res per tornar a començar i reflexionar sobre allò del que fins ara ens hem negat a parlar. No és cap derrota, insisteixo, afirmar que s’ha fracassat, si el següent pas és millorar.

Saber perdre, en definitiva, com a primer pas per tornar a pensar a guanyar. I perdoneu les molèsties.

PS.- Ara ja podeu omplir de comentaris l’article amb frases com “tu rai, que t’ho mires tot des del sofà mentre hi ha gent que és a la presó”, “entenc les teves crítiques, però hem d’anar tots a una” o “sembla que treballis per als unionistes perquè et convidin més les televisions espanyoles.” I anar fent.