Acostumo a sentir una empatia intestinal amb qualsevol persona que és atacada per la seva desmesura, especialment en tot allò que fa referència a les seves formes, car considero un dels mals indiscutibles que ha convertit la nostra tribu en mesella i els nostres escriptors en eunucs aquella cançoneta segons la qual “es podria dir el mateix però amb altres paraules”, variant nacional d’aquella missa també habitual del “no, si el que dius és veritat, però et perden les formes”. Sempre m’ha fet gràcia aquesta brama, perquè si alguna cosa demostra l’exercici de l’escriptura és que –massa sovint, sobretot quan hom s’acosta a la veritat– hi ha coses que no, que no es poden dir d’altra manera o que, en tot cas, només es poden formalitzar ofensivament. En altres paraules, les formes d’algú són indestriables del contingut de veritat del seu enunciant com a polític.

L’independentisme republicà va fitxar Gabriel Rufián per tota la conya aquesta d’eixamplar la base i de fer-se amable a un sector d’indecisos als quals el polític de Santaco semblava poder accedir amb molta més naturalitat que els pagerols del rerepaís. Temps després, hem pogut comprovar que en Rufi denotava molt més el complex d’inferioritat de l’independentisme (impostat de diversitat cultural perquè, en el fons, assumeix el marc mental espanyol que el titlla de totalitari), que no pas de la seva ambició expansionista a la zona metropolitana  de Barcelona. Finalment, hem constatat que si per alguna cosa ha destacat el líder d’ERC al Congreso és per la seva habilitat a parlar per primera vegada als diputats espanyols en el seu propi llenguatge, destruint meravellosament la imatge prototípica del polític català que sempre acaba abaixant el cap.

El millor de Rufián, i una de les grans notícies per a l’independentisme dels darrers anys, són precisament les seves formes, són justament els seus adjectius. Si per alguna cosa cal lloar Rufián és per dur la sang verbal de la política espanyola a l’independentisme, perquè sigui ara un dels seus qui –per primera vegada– els iguala en supèrbia. La bateria de preguntes del diputat d’Esquerra a Daniel de Alfonso ha estat del millor que ha destrossat aquests darrers temps nostres de correcció política ("Ya que es tan gallo, venga, va, diga") i fou meravellós veure els diputats del PPSOE escandalitzats demanant bones formes a l’interrogatori. Com va ser esplèndid veure Eduardo Madina plorant d’histèria davant la matraca que Rufián va llençar contra el PSOE el dia de la seva ja oblidada abstenció per a fer president Rajoy. Un català fent d’espanyol? Imperdonable, pobrets.

En un entorn polític on l’independentisme ha de reunir-se amb el pobre Carter per fer-se perdonar la unilateralitat de l’anar de cara a barraca i en què els més desobedients –pit i collons– acaben sempre apel·lant a la Constitució i tenint en nòmina advocats espanyols, que algú perdi les formes davant l’enemic polític és la millor notícia de la dècada. Perquè són les formes, i no pas cap altra cosa, el que ens ha portat a viure amb la ment colonitzada i l’acció política castrada. El catalanisme necessita supèrbia, dosis d’orgull i xuleria com aigua de maig, i Rufián ens la dona a un preu més que raonable. Fixeu-vos si hem estat educats fins ara, que de tan finolis ens han donat pel cul durant dècades amb buròcrates de tercera com De Alfonso, sicaris amb aspiracions de mafiós. I sí, ho podria dir d’una altra manera. Però per això ja teniu els de sempre.