Després de vint edicions sense haver posat mai un peu al Sónar, ahir, malgrat la imprevisible canícula i la mandra consegüent, vaig precipitar-me emocionadíssim a la Fira de Barcelona, i no només per tal d’escatir impacient de què anava tot això del festival en qüestió, però també, ressentit i vulgar, per tal d’envejar sanament l’èxit planetari de Ricard Robles, d’Enric Palau i de Sergi Caballero, tres homes intrèpids que, pràcticament del no-res, des de la més radical de les marginalitats i sense l’ajuda o complaença del poder, essent també profetes d’un gènere musical que fins fa ben poc era un mer reducte psicotròpic, han aconseguit edificar una andròmina que ja té germans petits arreu del món i suscita l’admiració d’adolescents nipons i de matrones nòrdiques, un esdeveniment, i no descobreixo res, que ja no és únicament sonor, sinó que resulta amalgama del millor de la nova indústria d’entreteniment virtual, i és així com servidor, ridículament vestit amb jeans esparracats i samarreta blanca, entrava ben content a la Fira per dirigir-se al Sónar by Day, que ja ens agrada com a concepte, perquè a casa això d’escoltar música de nit i de refregar-se amb dones cosmopolites a la pista de ball sempre ens ha fotut molta mandra, i, efectivament, vaig gaudir com un boig passejant-me entre les paradetes i els estants que s’hi amagaven, mostraris al meu criteri que absolutament incomprensibles dels que no vaig aconseguir entendre ni un borrall, curulls d’aplicacions tecnològiques preciosíssimes que permetien fer navegar el so d’amunt en avall en una discoteca virtual, on els harmònics viatjaven com la llum d’un somni wagnerià, muntanyes de dispositius increïbles que permetien fer sonar instruments de percussió per tal d’entretenir la canalla, a través d’uns xips minúsculs amagats en un telèfon, amanida d’invencions absolutament meravelloses però la utilitat i la raó d’ésser de les quals se m’escapava del tot, d’entre les quals em va cridar especialment l’atenció la història d’un noi que s’havia incrustat un quelcom metàl·lic al cos perquè el mecanisme l’avisés de quan es dirigia cap al nord, perquè creia que així la vida li esdevenia més examinada i ja tal, una sèrie d’idees que deuen ser la polla en vinagre, però que jo vaig trobar absolutament inservibles i repulsives, per molt que, durant una estona ben llarga, el simpàtic col·lega Josep Maria Ganyet intentés explicar-me-les amb una paciència de sant, la qual cosa (pobre Josep Maria, quin temps perdut) encara me les va fer digerir més opaques i espantoses, i és així com vaig eixir capcot a l’esplanada del festival, on hi havia una salvífica barra de cerveses, en la qual, de nou grandíssima frustració, no s’hi acceptava ni cash ni bitllets, car si volies consumir alguna cosa havies de passar prèviament per una màquina espantosa que incrustava pasta en un xip de la teva horripilant polsera, ja ho veieu, amb la il·lusió que a casa sempre ens han fet els paperons i les monedes, la qual contrarietat em va obligar a escoltar per uns instants una noia molt agradable que cantava a l’escenari sense cap opció a beure una cervesa ni res de res, dedicant-me com un idiota a admirar la jovencella, que cantava prou bé, però de la qual només recordo la seva simpatia i el fet que tenia un acompanyant, pianista segons sembla, que nomia Muesli, la qual cosa ja va ser prou perquè ahir, després de trenta minuts al Sónar, fotés el camp corrent d’aquell indret per a mi absolutament repulsiu i delirant, al qual, per si encara no n’hi havia prou, hom hi trobava pares intentant fer ballar els seus infants al ritme de la mateixa música pèrfida que sembla plaure’ls, davant la indiferència de la mainada, tot plegat, en definitiva, per certificar que soc jo la persona més errada del món, car no pot ser que tot aquell jovent tan simpàtic dediqui temps i caler a coses que no valen la pena, i dec ser jo, en definitiva, l’imbècil que no entén res, i és així, pensant en la meva misèria, com en l’instant en què era a punt d’eixir del festival, vaig trobar-me a l’amic Toni Aira, opinador i articulista estimat que, lluny d’anar abillat amb aquelles corbates esplèndides seves amb què durant anys ha excitat a tota quanta tieta convergent, se m’apareixia tot carinyós vestit de moderniqui i empaitant pastanagues per la Fira amb un somriure d’orella a orella, i és així, abatut per la imatge absolutament transfigurada d’en Toni al Sónar, com vaig arribar a admetre i acceptar d’una vegada per totes, encara més i sense remei possible, que ja soc oficialment un dels retrògrads indiscutibles d’aquesta tribu, i així, d’aquesta faisó, vaig creuar plorós el Poble Sec, cercant alleujament en la barra del Quimet & Quimet del carrer poeta Cabanyes on, absolutament derrotat per la meva manca de modernor i rodejat de turistes a cadascú més absurd i esperpèntic, i també envoltat al seu torn d’esveltes catalanes amb els seus insofribles amistançats estaquirots abillats de Ralph Lauren, vaig demanar un combinat de llauna i una sèrie meravellosa d’entrepanets (de garota amb ventresca, de salmó amb formatge blanc i mel, etcètera), per acabar matant la gana àvidament amb un assortiment de formatge i un didalet de Laphroaig, una ingesta davant la qual fins i tot el mateix Quim, déu ens el conservi molts de lustres, es va espantar, conscient que la meva fam responia no pas al delit, sinó més aviat a una experiència traumàtica difícilment compartible, i és així com he tornat a casa i us escric aquesta confessió, sense cap punt ni un sol indret per a respirar, foteu-vos si us torba, només perquè sigueu conscients que, a banda del vostre millor escriptor amb una diferència cada dia més palesa i indiscutible, també soc l’únic reaccionari de veritat que sobreviu a Barcelona, i és així avui com us mano que em conserveu com si fos un tresor ben preuat que ja s’apaga, perquè tot, absolutament tot, està caient a la grandíssima velocitat que ens imprimeix la suprema llei de la tonteria.