Catalunya, país de reunions prescindibles. Recordareu molt bé aquella cimera del passat 23 de desembre al Parlament on tothom-va-dir-hi-la-seva (filosofia del cau, metodologia d’esplai), un aplec que va servir únicament per recordar-nos que Ada Colau relliga la sobirania dels catalans a tot allò que mani el fraternalíssim govern central (és a dir, ras i curt: que la hiperalcaldessa de Barcelona encara viu encantadíssima de ser espanyola) i on el sobiranisme va continuar venent la moto a la parròquia amb aquella mandanga igualment fraudulenta d’ampliar la base. Com tota trobada inútil, la cosa hagué de degenerar en comitè de savis, una de les altres especialitats de la tribu: quan els convergents busquen assessorament per fer-se els cool, el primer que pesquen són exsocialistes fracassats i així fou que la cimera va crear un comitè de notables entre els quals hi havia exiliats de can Nicaragua com ara Joan Ignasi Elena o Itziar Gonzàlez.

Després de vàries nits en vetlla, el comitè de científics del que s’anomena Pacte Nacional pel Referèndum –on també s’hi ha posat algun comunistot il·lustre i la pobra Carme Laura Gil, la cara de gos mal passejat la qual continua impertorbable– els nostres prohoms han decidit que cal defensar una votació acordada amb l’Estat, instant els governs de Catalunya i d’Espanya a “superar les dificultats i els apriorismes” i així fer possible una consulta “reconeguda per la comunitat internacional”. Desconec si quan les antigues llumeneres sociates, que mira si són saberuts que no van progressar ni en un partit en caiguda lliure, parlen d’apriorismes es refereixen a la tossuderia del seu antic carnet per negar la sobirania a la tribu. També m’encurioseix tanta preocupació pel reconeixement internacional d’un referèndum per part de tots aquells que en relliguen la pervivència a un pacte impossible amb el poder central.

Perquè el món reconegui el referèndum d’autodeterminació a Catalunya només cal un pas: fer-lo i aplicar-lo 

Perquè el món reconegui el referèndum d’autodeterminació a Catalunya només cal un pas: fer-lo i aplicar-lo. El país ja ha viscut prou temps encantat en la retòrica aparentment il·lustrada de consells assessors per a la transició nacional i pactes nacionals pel referèndum com per saber que tot allò que tingui el cognom nacional només ha de tenir com a raó de ser la lliure voluntat dels adults responsables que configuren la nació catalana. Pactar la nació, demanar reconeixement de la nació, negociar la sobirania de la nació, passejar la nació com si fos una pepa, etcètera: tot això són oxímorons que tard o d’hora cauen en la retòrica per a comitès de pedants i post-pseudo-federalistes que encara no han assumit el seu naufragi. Mireu-los com presentaven fa pocs dies les seves conclusions, entotsolats i tristos, en una taula del Centre Excursionista de Catalunya. L’Elena, la Itziar, el pobre Jaume Bosch, havent de passejar la xiruca per continuar sortint a la foto!  

Res que s’impulsi des del fracàs pot obtenir cap victòria. Per saber això no calia recuperar aquesta dissortada gent de l’oblit. Descansin en pau, pobrets damnificats meus, excursionistes de la xerrameca