Resulta cada dia més interessant comprovar com, a mesura que la convocatòria del referèndum d’autodeterminació es fa inevitable, l’independentisme s’enfronta histèricament a les seves pors i l’administració espanyola recupera el llenguatge bèl·lic admetent amb més o menys parsimònia que no té cap forma (democràtica) capaç d’aturar la votació. Per una banda, els líders del procés han temptejat la base del sobiranisme llançant globus sonda sobre les dificultats organitzatives del referèndum, fent allò tan pusil·lànime d’intentar traspassar la pròpia covardia a l’ànima dels ciutadans: primer es va parlar d’impediments físics, després es va dubtar de la lleialtat dels funcionaris i, finalment, s’ha intentat esvalotar tiets i padrines amb tota la mandanga de la compra d’urnes. Però de moment, i per sorpresa dels mateixos polítics que ens comanden, el poble s’ha pres prou seriosament les seves promeses com per no acceptar-los excuses barates.

Per altra banda, García-Margallo recordava fa pocs dies a Barcelona, amb aquella veu de cortesà ebri que ho mira tot de gairell, com abans del 9-N ell mateix havia proposat a Mariano Rajoy la suspensió de l’autonomia, el control policial dels Mossos i la crema d’urnes i paperetes per a la votació i com el mateix president del govern s’havia negat a fer-li cas i generar el conseqüent clima de tensió. El 9-N va poder celebrar-se per un pacte implícit entre l’administració catalana i l’espanyola consistent a no aplicar-ne els resultats i deixar l’organització en mans de voluntaris, un acord que Mas va trencar capitalitzant-ne l’embranzida i fent veure que no entenia les claríssimes interlocutòries del Constitucional que l’obligaven a no ficar-hi el nas. Avançant-se a qualsevol tipus d’aquestes excuses, la recent legislació del TC ens ha fet un favor immens: si es fa el referèndum, tots els seus ordidors seran considerats desobedients en el marc de la llei autonòmica.

En un entorn on hom lluita per esvair responsabilitats i no llançar la primera pedra, el millor seria que la iniciativa última del referèndum fos compartida pel nombre més gran de gent possible

No deixa de ser curiós que, en un moment on la retòrica sobiranista continua acostant-se tímidament a la desobediència, la resposta de molts líders del procés sigui encara la d’acostar-se al marc legal espanyol perquè els tregui les castanyes del foc. Després de desfilar pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per exemple, el vicepresident primer de la mesa del Parlament, Lluís Corominas, va declarar que la màxima representació de la cambra catalana estudia la possibilitat de presentar una denúncia contra la fiscalia i el mateix TSJC per atacar la seva inviolabilitat parlamentària. És lògic que ni Corominas ni cap dels seus companys de martirologi expressés cap concreció sobre aquestes denúncies car, com és comprensible, aquestes apel·lacions haurien de fer-se a les pèrfides instàncies superiors jurídiques espanyoles. És simptomàtica aquesta mania d’apel·lar constantment a qui, segons la nomenclatura processista, no para d’humiliar-te.

Lluny d’histeritzar-se amb l’embat legalista espanyol o d’apel·lar constantment a la legalitat que hom vol superar (fa poc ho feia de nou Joana Ortega, que continua amb la seva fal·lera per ser alcaldable), continuo pensant que la major dosi de serenitat i de força que pot donar múscul als nostres líders per posar fi a aquest temps d’espera i de nervis es troba en els setanta-dos diputats a qui es deuen, expressió màxima de la sobirania popular que ha donat solidesa al procés. En un entorn on hom lluita per esvair responsabilitats i no llançar la primera pedra, el millor seria que la iniciativa última del referèndum fos compartida pel nombre més gran de gent possible: a saber, que en siguin la convocatòria tots els diputats, a banda del govern i dels consellers. No és el mateix ni té el mateix impacte polític inhabilitar particulars, per importants que siguin, que tota una classe política representada en un Parlament democràtic.

La millor forma d’evitar els nervis és convertir-los en valentia. La millor forma de ser valent és transformar cada impediment en una oportunitat per anar a més. La millor forma d’anar a més i evitar la histèria és complir les promeses que t’has imposat i donar la cara amb el màxim vigor possible i amb el major índex de responsabilitat possible. Diria que això ho entén tothom. Diria que això ho pot fer tothom.