Cada dematí creuo La Rambla i m’oblido a contracor de la quadrícula de l’Eixample baixant per Canuda fins entrar al pati de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. Quan mires d’esquitllentes la Font de Canaletes experimentes aquella barreja d’angúnia i d’orgull que explica tan bé en Vila, Enric, a Breu història de La Rambla. A l’Enric, i a servidor, li sobta que –per a la majoria d’estrangers del món– el carrer més visitat de Barcelona sigui un exemple d’indret incomparable que no s’ha estandarditzat estèticament ni ha caigut en la neutralitat xarona de Times Square o mones de pasqua similars, mentre que els barcelonins encara el veiem com un espai que el turbo-turisme ens ha robat, sense saber exactament quina és aquesta identitat orgullosa que els malèfics visitants japonesos ens furten. La Rambla és un carrer que ens provoca cert fàstic, però al que tornem obsessivament per a entendre’ns.

Ahir llegia que l’Ajuntament i la seva regidora @galapita es gastaran una pasta gansa sufragant un equip interdisciplinar (ecs) d’arquitectes, geògrafs i totòlegs amb l’objectiu de recuperar La Rambla pels barcelonins. Com en d’altres debats de la ciutat que l’univers colauista intenta activar evitant de passada el fet nacional, caldria recordar als experts, i així podríem dedicar tots aquests calers als desnonats o als coixos, que La Rambla ha estat bàsicament un carrer que ha intentat mantenir la vivor cultural del catalanisme contra els successius intents de folklorització aliena (el més clar de tots, el franquisme, colonitzant les parades de flors amb marxandatge prototípic de l’univers de la immigració espanyola, amb un flamenc estereotipat i una lectura cutrepop de la poètica taurina). Si l’Ajuntament vol recuperar La Rambla hauria d’obligar-se a catalanitzar-la de nou.

Si l’Ajuntament vol recuperar La Rambla hauria d’obligar-se a catalanitzar-la de nou

La tensió entre la identitat i la globalització, entre allò castís que ha de romandre i la novetat depredadora és la marca senyera de les ciutats. Diria que el problema de La Rambla no és l’encariment dels seus establiments, que han provocat un èxode inqüestionable del veïnat, sinó la incapacitat de les successives administracions per teixir una identitat cultural més marcada pel carrer. La Rambla té l’Arts Santa Mònica, La Virreina, el Liceu i més a dalt l’Ateneu, quatre asos amb prou potencial com per impulsar un hub cultural de primera línia amb una programació comuna de museum mile, que podria ampliar-se encara més si Barcelona tornés a tenir un segon teatre d’òpera, adquirint públicament el Teatre Principal. Poques avingudes del món que connectin el centre d’una ciutat amb el mar poden regalar-se el privilegi de gaudir de tantes infraestructures culturals en un passeig natural.

De moment, l’únic museu de La Rambla que té públic és La Boqueria, embotit de turistes i cada vegada més orientat a servir menjar de plàstic i vendre peix de qualitat propera a la brossa. No seria mala idea començar a cobrar-hi entrada. Pel que fa a La Rambla, a l’administració no li cal un consell de savis, té moltes infraestructures culturals al davant del nas que pot aprofitar i dinamitzar de franc. Si no els sap greu, començarem per l’Ateneu.