A l’atzar agraeixo solament un sol do: haver nascut a l’Eixample i poder escriure-us aquests articles mentre vigilo la rambla de Catalunya des del balcó, essent aquest carrer indiscutiblement una de les vies més belles del món, tot i que de fa lustres l’hagin empastifat unes horripilants terrasses sense cap mena de gràcia, que són espantoses no pas pel fet de ser terrasses, només faltaria, sinó pels establiments que les regenten, uns restaurants d’autèntica vergonya aliena amb menús de tapes pretensioses, cartes plenes de combinats amb carn a la brasa estovada i forns de pa que infecten els turistes amb els seus assortiments d’immenjables amanides precuinades, unes terrasses entre les quals destaca la terrassa més terrorífica de Barcelona, la terrassa de la pastisseria Mauri, una terrassa on d’antuvi els convergents de l’Eixample i els redactors de La Vanguardia s’hi han dedicat a esmorzar a diari per sistema, endrapant àvidament com si els hi anés la vida uns entrepanets espantosos i uns croissants de xocolata plastificats com els que serveixen de consuetud al Mauri, un dels indrets més carrinclons del planeta Terra que encara es fa més xaró si parem esment no a la seva terrassa pretensiosa i esperpèntica, sinó a les seves dues horripilants terrasses que empastifen de carrincloneria la rambla de Catalunya i el carrer Provença. Darrerament, i més encara a l’estiu, no n’hi ha prou amb aguantar aquests indrets pestilents amb la seva contínua cridòria, uns establiments que no serien tan insofribles si les seves respectives terrasses s’assemblessin mínimament a la terrassa del Fiorello’s del Lincoln Center o a la magnífica terrassa de l’Hotel Alma del carrer Mallorca, car a més a més s’hi afegeixen els grups de música que pretenen amenitzar el sopar dels comensals, uns grups de música desastrosos des de tots els punts de vista, una tropa que no només destorba la pau de la gent que intenta empassar-se el menjar repulsiu que s’ofereix a les terrasses de la rambla de Catalunya, sinó que a més a més i per si fora poc ens pertorba la nit als veïns que hi intentem descansar. Del vespre a ben entrada la nit no hi ha un segon de treva: quan no és un trio que versiona el Despacito amb tonalitats de pretesa gitanor, és un violinista o un guitarrista que regurgita rodes incomprensibles d’acords o, encara pitjor, hom pot caure en dissort i topar amb l’acordió, que com tothom sap és un dels pitjors instruments de la història de la humanitat, i no pas pel seu so vidriós, adaptable a formes d’art bellíssimes com ara l’havanera o el tango, sinó per la dèria dels acordionistes del carrer d’adaptar-hi les melodies més repulsives; i vinga Clavelitos, i fot-li amb l’Ai se eu te pego. Les nits d’estiu, a la rambla de Catalunya, i és encara més pervers tractant-se d’un carrer tan bell, insisteixo, són una autèntica tortura per al caminant i per al veí, que ha de veure impassible com transitar per aquesta via implica no només fitar de prop horroroses corrues de cambrers que serveixen tapes, pizzes i amanides fastigoses, sinó grups de música horripilants, d’un sentit estètic nul, essent així el camí que es fila des de la Gran Via fins a la Diagonal un autèntic purgatori on qui sobreviu hauria de merèixer un premi a la resistència, i tant és així que allò que podria ser un dels millors carrers del món esdevé durant setmanes un dels indrets més sòrdids on hom pugui haver viscut, un indret que ens obliga a parapetar-nos a l’interior de les nostres respectives llars com si fóssim cadells amb tal de no escoltar ni una nota del pèrfid acordió, un indret al qual no cal aproximar-se, sinó més aviat fugir-ne, costi el que costi, i és així certament com acabem fugint del carrer bell per acabar viatjant a indrets espantosos com ara l’Empordà, on durant juliol i agost tenim la desgràcia d’haver d’aguantar un dels paisatges més bells del món inexorablement contaminat pels mateixos veïns que fugen en processó del mateix i idèntic acordió. Al capdavall, tot el nostre entorn, tots els nostres paisatges estimats, funciona com un indret d’escapatòria on la mateixa gent, folla i exhausta, s’ajunta amb tal de fugir d’aquest pèrfid acordió que m’acompanya mentre us escric aquest article amb la cançoneta horripilant de fons. Quin deliri. 

Bernat Dedéu
Carrer Bellafila Follar al carrer Bernat Dedéu