El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix l’acció de mobilitzar-se com la ‘d’organitzar (un grup de persones) i fer-les participar en una acció conjunta’. Ahir mateix, Ada Colau i Xavier Domènech van abandonar momentàniament el Run Run  de les places catalanes per dir a la seva parròquia que això nostre de l'octubre vinent només serà una “mobilització”, perquè la manca de garanties del referèndum organitzat pel Govern, de moment, no és “allò que Catalunya mereix.” La declaració exigeix comentari, i fins i tot diria que demana una pila de tesis doctorals, perquè Colau i Domènech ens haurien d’explicar (i la nostra hiperalcaldessa, filòsofa com servidor, té condicions de sobres per a irrompre al debat ontològic) si existeix alguna forma millor de mobilitzar-se en una acció conjunta consistent a votar que no impliqui l’acció mateixa d’aixecar el cul del sofà per dirigir-se a l’urna.

Així com la millor manera de mobilitzar-se per a anar a collir patates consisteix, en efecte, a dirigir-se a un camp on hi hagi tubercles i procedir a la consegüent recol·lecció o, de la mateixa forma, mobilitzar-se per a rodejar La Caixa contra les maldats del capitalisme financer implicaria precipitar-se a allò que els barcelonins anomenem la línia verda per dirigir-se d’aital forma rotunda i presta a les torres negres del chairman Jordi Gual i fer-hi un cercle humà de motivats contra la pèrfida banca, se’m faria difícil pensar en una millor mobilització col·lectiva davant d’un referèndum que no impliqués fer una creu en milions de paperetes electorals. Fem-ho a l’inrevés, Ada, Xavier: si decideixo mobilitzar-me per la democràcia i no voto el proper 1-O, cap a on em mobilitzo? A la platja? Al bar Manolo? Aquesta forma de moviment allunyat de les urnes, idiota de mi, no l’acabo d’entendre.  

La cosa es complica encara més amb això de no participar en una votació que no seria “el referèndum que Catalunya es mereix”. Tornem al diccionari, ben contents. Merèixer: ‘algú, tenir dret pel seu capteniment, caràcter, etc., a obtenir (alguna cosa)’. Si admetem que el col·lectiu dels ciutadans de Catalunya té el dret, com així ho pensa la seva immensa majoria, a tractar-se a si mateix com una suma d’homínids amb criteri i a respectar, per tant, el capteniment de la suma de les seves voluntats: quin tipus de referèndum mereix Catalunya? La resposta més lògica, cal suposar, seria un referèndum d’autodeterminació, és a dir, una votació que justament es justifiqui en el capteniment de fer-lo i en l’aplicació del resultat. Si algú, com a català, homosexual, coix o tartamut mereix un determinat estatus, quina millor forma de reclamar-lo que a través del vot col·lectiu i en comú?

Si Colau i Domènech creuen que els catalans no mereixen un referèndum d’autodeterminació, caldria que expliquessin urgentment quin tipus de votació els dignifica com a subjectes de dret. Si la resposta és un referèndum acordat, caldria canviar urgentment de verb, perquè la condició de sobirania no es mereix, sinó que s’exerceix. Com es pot justificar, en definitiva, que un col·lectiu sigui més digne d’una votació pactada que no pas d’un referèndum unilateral? Què hi ha –Ada, Xavier– de més digne en el fet que l’Estat delegui la sobirania als catalans per a permetre’ls decidir què volen ser de grandets que no hi seria en l’acció i la iniciativa d’aquest mateix col·lectiu per a preguntar-s’ho sense traves? Per què, en definitiva, es mereix més una delegació de sobirania que exercir aquesta mateixa sobirania, consistent a exercir el vot i acceptar el resultat que se’n derivi?

No deixa de ser curiós que tota aquesta retòrica buida de la "mobilització" i del "merèixer" emparenti cada dia més els comuns amb el llenguatge de l’antiga Convergència. No han estat els comuns, sinó els convergents de la Tercera Via, els que han pretès emmarcar de fa temps el referèndum en tant que acte d’indignació ciutadana contra el Govern del PP. Cal recordar-los a tots, comuns i metafísics de pa sucat amb oli, que el referèndum de l’1-O no és un acte de protesta contra el PP, ni contra cap Administració espanyola, sinó un acte de sobirania consistent a dignificar d’una vegada per totes els catalans com a subjectes de dret. El referèndum no mobilitza ni fa mereixedor ningú: la votació, contràriament, tracta els ciutadans com a adults i subjectes de les seves pròpies decisions. Anar a votar no és manifestar-se, ni exigir respecte: és exercir la voluntat sense cap límit.

Us hem pescat copiant els convergents. Ada, Xavier, com us heu de veure. De moment, aneu a setembre.