Abans d’impulsar una moratòria d’hotels, de prostíbuls o de botigues de pernil senglar, l’administració barcelonina hauria d’implementar (ecs) la caça i captura dels milers de voluntaris d’oenegés i d’enquestadors que infecten la via pública i que, de camí entre l’Eixample i el Gòtic, assetgen el passejant imposant-li dictatorialment la pregunta: “que tens un minutet?” El simple ús del diminutiu (que pot estrafer tots els mots imaginables; “segonet”, “momentet”, complementats al seu torn i barbàricament per altres geperuts de la llengua com ara “pregunteta”) ja seria un motiu suficient com per fer caure tot el pes de la llei contra els criminals de l’altruisme. Però la llengua no és l’única víctima, car el vianant capitalí que gosi baixar la Rambla de Catalunya fins al Portal de l’Àngel patirà un seguit inimaginable de xantatges morals ordits per Metges sense Fronteres, Amnistia Internacional, les organitzacions destinades a la conservació de la foca nòrdica i, needless to say, la de tota guingueta sobiranista imaginable.

Els eixamplencs intentem sobreviure a les interferències com podem, ja sigui impostant la mirada per evitar tot contacte suscitador de bonhomia amb els ulls del pobrissó voluntari (que ja té prou pena amb tocar els collons als pobres passejants), o per respondre automàticament, com un Terminator desvagat, “no m’interessa, gràcies” o “tinc pressa, jove”. Hi ha intel·lectes malignes que no poden sofrir que visquem en un dels carrers més bells del món i ens torturen el vagareig pacífic amb els seus insofribles enquestadors: “Que té vint segons per respondre’m una pregunta?”, “Perdoni, que coneix la tasca del programa contra la fam de Nacions Unides?” Servidor respon les contínues agressions dels esbirros de l’intrusisme responent-los, com faria Antonin Artaud, amb sons guturals i la mandíbula desencaixada, proferint fonemes incomprensibles com una vaca esventrada per una espasa mortal. És l’única defensa contra la ubiqüitat dels preguntaires, que si l’autoritat no elimina ben aviat, superaran els vianants.

Si l’Ajuntament no intervé aviat, els homes ens veurem obligats a tornar a la selva, com si la civilització estigués entre parèntesi

Recomano la pràctica als meus veïns de barri, car fins ara havíem respost l’afronta dels invasors amb el recurs de la mentida (“sí, noi, ja sóc soci de la Creu Roja, mercès per la vostra feina”, “perdona, arribo tard a una reunió”) o bé impostant una falsíssima telefonada al mòbil: “sí mama, ara arribo, fes-me una amanida i ja en tinc prou, no t’hi escarrassis”. Es demostra, per tant, que l’única conseqüència de la generalització de l’altruisme és fomentar la vida cínica. No, la solució ha d’ésser la més dràstica possible: a cada pregunta, proferiu un crit ben estentori, el més animalístic possible. Recomano especialment emprar el crit de la cabra Toggenburg, peluda i vetusta bestiola que no falla mai, així com els sons guturals que de sobte ascendeixen a trompetíssims aguts de la balena humpback (Megaptera novaengliae). La violència intimidadora només es guareix amb un retorn a l’animalitat més bàsica. Si l’Ajuntament no intervé aviat, els homes ens veurem obligats a tornar a la selva, com si la civilització estigués entre parèntesi.

Els diminutius són la nostra derrota, interrompre el vianant és el pas previ a la guerra, l’altruisme imposat només provoca la guerra. Si els sons d’animals no funcionen, passarem ben aviat a les mans.