Les dues autoritats del Govern català van publicar diumenge un article a El País (Que gane el diálogo, que las urnas decidan) en què demanaven per enèsima vegada un referèndum pactat amb el govern espanyol. Del text, resum prototípic del memorial de greuges habitual en l’independentisme d’ençà del 2010, en destaco una frase interessant: “El Pacto Nacional tiene como propósito reiterar la voluntad de celebrar un referéndum, acordado, como prioridad. Tal vez alguien nos considere ilusos. Es mejor ser iluso que irresponsable, es mejor esforzarse para hallar soluciones que optar por no desgastarse y hacer del quietismo virtud”. El traç gruixut és meu, perquè la cosa resumeix on ens trobem i què s’espera dels nostres líders: car, contràriament al que pensen Puigdemont i Junqueras, actualment em sembla igualment greu el ser un il·lús (i demanar peixet al govern espanyol per pactar quelcom sobre el que ha dit mil vegades que no vol cedir) que ser un irresponsable, així com em sembla igualment delirant escriure un article conjunt al diari del Club 155 esperant que Juan Luis Cebrián canviï de mires i passi de voler enviar-nos la Guàrdia Civil a posar-se faldilla d’escocès.

Si el referèndum d’autodeterminació no acaba fent-se o el govern català es mostra incapaç d’aplicar-lo, ningú no podrà acusar a Rajoy o el Sant Pare de fer del quietisme una virtut, perquè serà precisament l’independentisme qui haurà demostrat una capacitat inaudita de mobilitzar manifestants i d’emocionar la massa dels seus adeptes per a, finalment, no canviar ni un sol aspecte de l'statu quo. El problema és el mateix: demanar diàleg amb un govern que no et reconeix com a nació, i per tant com a entitat política, és una quimera i els contes de fades sempre acaben derivant en immobilisme. Hom pot pensar que el govern espanyol s’ha mogut poc, però l’aparent letargia de Rajoy sempre amaga una astúcia que el nostre orgull d’independentistes no sempre és capaç de llegir: inhabilitant Mas i els seus consellers d’una forma quasi testimonial, i com ja vaig avançar fa temps, el jutge Barrientos ha descafeïnat la subversió que el judici del 9-N podia provocar. En el fons, Rajoy es troba molt tranquil amb un hipotètic retorn d’Artur Mas a la política, un comeback que desenterraria els terceraviistes de Convergència i que asseguraria una presidència en minoria de Junqueras, etern retorn.

Si guanya el diàleg amb el govern espanyol serà per dialogar (és a dir, gestionar) la derrota. De moment, si hi ha diàleg, no hi ha urnes

Seguint la sugerència del vicepresident de donar més força al referèndum fent que sigui el govern en ple qui en signi la convocatòria (un gest hàbil per vincular el sector moderat dels convergents com Vila o Jané a la votació) jo encara aniria més lluny i relligaria la convocatòria a l’aval dels setanta-dos diputats pel SÍ que hi ha actualment al Parlament. Ells són, en definitiva, la veu dels independentistes i és per això (si no recordo malament) que Junts pel Sí i especialment els seus diputats independents varen prometre que farien el referèndum que no ens han deixat fer. Pensar-se que apel·lacions al diàleg com les de l’article a El País entendriran els espanyols i el món o que faran canviar de parer un sol dels seus lectors va molt més lluny de la ingenuïtat. El món no es fa més mesell per un article, els països no mouen les seves superestructures per l’enèsim clam de greuges contra el govern central.  En aquests moments, i ho repeteixo, la ingenuïtat és un crim molt pitjor que ser irresponsable. Perquè ser irresponsable, en definitiva, només és acabar reculant en allò que havies promès al teu poble a les darreres eleccions.

Si guanya el diàleg amb el govern espanyol serà per dialogar (és a dir, gestionar) la derrota. De moment, si hi ha diàleg, no hi ha urnes. Vosaltres mateixos, autoritats.