Pilar Rahola i Francesc-Marc Álvaro han sacsejat la migdiada hermenèutica que semblava haver endormiscat el procés desvetllant-nos la son amb el tòpic recorrent que imputa certa manca de relat a l’independentisme. Mentre Rahola qüestionava la indeterminació estratègica de “petites guerres purament estètiques que no ens acaben de dur enlloc”, referint-se entre d’altres a la desobediència de la nostra estimada batllessa de Berga i els seus dos fantàstics collons, Álvaro ens ha sorprès amb un retorn a l’Antic Testament per esmenar la tàctica dels partits catalans posterior al 27-S, preguntant-se si potser hauria estat més eficaç haver assumit amb modèstia els límits del famós 48% per eixamplar la base de l’independentisme i fer-lo més fort de cara a futures experiències electorals.

Tot i no poder presumir de la ciència processòloga dels meus dos col·legues opinaires, diria amb certes pretensions d’objectivitat que –si d’alguna cosa ha pecat l’independentisme des de l’any 2010– ha estat precisament d’un excés de relat, d’un embafament de retòrica i finalment, i això va també per qui signa aquesta gasetilla, d’una sobredosi de fullderutòlegs experts en estratègia. De fet, això que amb una analogia literària nefasta hem acordat anomenar el procés és un fenomen únic al món a partir del qual una realitat històrica inconclusa ha arribat a sumar una quantitat de bibliografia pràcticament inabastable d’informes escrits pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, assaigs sobre la independència i biografies fastbook sobre els nostres màrtirs, ja siguin vius o morts.

El procés ha tingut fins ara molts més relators que líders i els processòlegs del relat han gaudit d’una vida laboral prou còmoda. Diria que la fatiga que experimenta avui l’electorat independentista s’explica molt més per la sensació de cansament que hom viu quan s’enfronta de veres als sacrificis exigits per la llibertat que no pas al neguit de no tenir una brúixola infal·lible. Una vegada assumida la necessitat d’un referèndum vinculant, el poder independentista hauria de viure obsessionat a creure’s la pròpia estratègia i fer que una majoria incontestable de catalans anessin a votar Sí quan es convoqui. El problema no és reflexionar mil vegades sobre una estratègia, com si fóssim les dones sàvies de Molière, sinó culminar-la sense por: aquesta hauria de ser la guia de l’independentisme i no pas sumir-se en l’enèsima palla mental sobre la cartografia existencial de la secessió.

L’únic relat que necessita l’independentisme és recordar tot sovint el mantra segons el qual les coses només es fan fent-se. El contrari és adormir-se en una metafísica atractiva però que no du enlloc. Paraules, paraules, paraules.