Solstici d’hivern rere solstici d’hivern, la nostra híper-alcaldessa es referma com la indiscutible Calixto Bieito del revisionisme pessebrístic mundial. Res encarna millor l’extrema habilitat política d’Ada Colau que la frisança generada pel seu post-pessebre anual, reinterpretació de l’imaginari carrincló del cristianisme que excita per igual aquells neòfobs que no hi veuen prou representació dels Reis Mags o de l’infant Jesús, així com també els progressistes jacobins que enviarien la celebració del Nadal i el seu conseqüent enllumenat consumista a prendre pel sac. Amb una enorme traça electoral, Colau se situa novament al centre polític, convertint la seva dèria per descontextualitzar el pessebre en una nova usança: tot i no acabar la carrera, la nostra alcaldessa coneix perfectament el tòpic nietzschià segons el qual tota tradició sempre amaga una primera i recòndita impostura.

Si el pobre J. V. Foix revisqués per abandonar la pastisseria familiar i baixar a la Plaça Sant Jaume, veient-se a si mateix com un rei mag flanquejat per Joan Miró i Pau Casals, al nostre car poeta li agafaria un cobriment de cor. Els artistes Toti Toronell i Quim Domene (previ concurs net i polit de l’ICUB i poseu-hi vosaltres mateixos el somriure) han creat un univers d’esferes transparents perfectament adaptat a l’art colauista i la seva habitual apologia de la misèria i de la crítica al consumisme. Aquest any no hem tingut un pessebre de desnonats i el caganer ha estat brutalment expulsat de la quota sacra (suposem que per la seva lleialtat a l’incivisme i a la glotonia), perquè els artistes ens han regalat una versió pop d’allò precari, amb una parella de fusta que sopa sense menjar a taula, coloms de la pau amagats entre les cases i molta roba usada que evoca el drama dels refugiats.

Colau és capaç de dir-nos que estalviem i gastem en un sol moviment. Aristòtil, descansi en pau

Colau té la immensa traça de regalar-nos el seu homenatge anual a l’anticonsumisme, tot mentre continua subvencionant l’enllumenat dels comerços amb 800.000 euricus i se’n gasta quasi dos milions preparant la mandanga de la cavalcada i del pessebre, recursos que –si traguéssim pols al diccionari demagògic de l’antiga activista dolcíssima que fores– es podrien dedicar a treure nens de barracons d’escola o a crear nous llits d’hospital. Però això importa ben poc a la nostra híper-alcaldessa, que regna l’Ajuntament com si hi tingués majoria absoluta, amb una oposició de Convergents i d’Esquerra cada dia més inframental i una acumulació de poder executiu que no té cap altre líder a Espanya. Els grans polítics són els que assumeixen el màxim nivell de contradicció i així Colau és capaç de dir-nos que estalviem i gastem en un sol moviment. Aristòtil, descansi en pau.

El proper any, híper-alcaldessa, jo aniria pensant a anar encara més lluny i decorar el nou pessebre, vivent, amb els regidors de l’oposició, exemple d’éssers de suprema inutilitat decorativa. Al capdavall, el pessebre –previ a ser un indret de revelació– era tan sols un hostal on es repartia menjar als viatgers errants. Pel que ens costen, si més no, aprofitem-los i exhibim-los durant uns dies. Fins l’any vinent.